Agnès Brossa és psicòloga de família amb trenta anys d’experiència. Va començar la trajectòria professional fent reeducació a infants amb problemes d’aprenentatge, després es va dedicar a l’assessorament a famílies i, més tard, va treballar en l’àmbit de la psicologia clínica infantil i d’adolescents. Actualment compagina el seu treball a l’escola amb la seva tasca dins la psicologia jurídica familiar.
En Joan, de set anys, no s’està mai quiet, es distreu i no para atenció. L’Alèxia té cinc anys i no se li pot dur la contrària perquè sempre està enfadada. En Miquel, de quatre anys, és tossut i té una fixació amb el color vermell; si ha de pujar en un cotxe d’un altre color fa una rebequeria. La Laura, intel·ligent i sociable, fa segon de primària i encara li costa molt de llegir.
En Joan, l’Alèxia, en Miquel i la Laura, i tants nens i nenes com ells, serveixen a Agnès Brossa per parlar de criatures amb problemes de conducta, d’aprenentatge o d’hàbits i de com ajudar-les a créixer.
L’autora anima mares, pares i mestres a no ignorar les dificultats que presenten alguns infants, que no avancen adequadament en el llenguatge, que tenen por, que no volen dormir sols, que no volen separar-se dels pares... i els ofereix pautes educatives específiques per ajudar-los a madurar en tots els sentits.
Eumo Editorial
© 2017, Agnès Brossa
© d’aquesta edició:
Eumo Editorial. C. de Perot Rocaguinarda, 17. 08500 Vic
www.eumoeditorial.com - eumoeditorial@eumoeditorial.com
—Eumo és l’editorial de la UVic-UCC—
Primera edició: octubre de 2017
Disseny de la coberta: Control Z - Comunicació
Imatge de la coberta: © iStock nadia_bormotova
Maquetació: ebc, serveis editorials / Grafime
Producció de l'ebook: booqlab.com
ISBN: 978-84-9766-617-6
Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editor qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47). Tots els drets reservats.
Els meus fills em cauen bé
Em dic Joan i crec que soc dolent
L’Alèxia... petita sergenta d’artilleria
En Miquel ho vol tot de color vermell
En Frederic, tot un negociant
A l’Olívia se li ha mort el pare
La Laura llegeix malament
En Marc, al llit dels papes
L’Anna només menja aliments triturats
Em dic Roc i em diuen que soc massa poruc
La Mar sempre vol la mama
Provem d’entendre’ls, només així els podrem ajudar
Bibliografia
Neu, una crep de xocolata i el sentiment tendre d’una mare pels seus fills. Deixeu-me que comenci així aquest relat. Perquè em sembla que aquesta senzilla anècdota subratlla, més que cap elucubració teòrica, la voluntat que m’ha dut a posar en escrit reflexions i recomanacions sorgides de més de trenta anys de pràctica com a psicòloga de família.
Un dia, vaig trobar-me la Noèlia, psicòloga com jo, amb els seus fills. Jo no els coneixia, perquè amb la Noèlia només havíem coincidit en reunions de feina i mai per qüestions de lleure. Em va fer il·lusió veure-la. Els seus fills, que devien tenir uns sis i vuit anys, duien a la cara bruta perquè s’estaven menjant una crep de xocolata. L’Adrià portava ulleres; l’Arnau estava tot despentinat perquè es devia haver tret el casc d’esquiar feia poc. «Quins fills més macos que tens!», li vaig dir. Pensava que em respondria com fan la majoria de pares, que presumeixen una mica dels fills, i en destaquen el més bo. Però no. Per sorpresa meva, la seva resposta va ser: «No sé si són macos, però em cauen bé. Són bona gent. I m’agraden tal com són. N’estic orgullosa».
Quan ens vam acomiadar, vaig pensar que els dos nens també podien estar molt orgullosos de la seva mare. A la Noèlia li agradaven els seus fills perquè «eren bona gent». Res més. No perquè eren bons esquiant, guapos o llestos, o perquè tenien ves a saber quines qualitats. Li agradaven perquè eren bona gent i se’n sentia orgullosa. Partint d’aquesta base, crec que tots els nens, fossin quines fossin les seves dificultats, tindrien èxit en les seves famílies. No hem d’ignorar que alguns nens i nenes no avancen al mateix ritme que els altres en el desenvolupament de determinades habilitats, però tampoc no podem caure en el parany de tractar només trastorns. En aquest llibre parlarem, doncs, de criatures: d’en Joan, de l’Alèxia, d’en Miquel…, i de nens i nenes que són com ells, a qui costa parar atenció, que s’enfaden sovint, que tenen manies, que no suporten estar separats de la mare, que no volen dormir sols o que no poden superar determinades pors. Parlarem, sobretot, de com ajudar-los a créixer.
Hi ha un munt de llibres sobre pautes educatives que ens diuen com comunicar-nos amb els nostres fills, com millorar-los l’autoestima i l’autonomia personal, com fer-los persones responsables i amb motivació perquè s’esforcin en els seus objectius. Les pautes que s’hi donen poden anar bé a la gran majoria de nens i nenes. Però quan se’m va encomanar aquest llibre, en què també havia de parlar de com educar evitant crits, càstigs i amenaces, vaig pensar que jo, a la consulta, puc donar pautes ben diferents depenent de com sigui cada nen. Mentre que a uns pares o a uns mestres els puc recomanar tolerància zero amb la desobediència i l’incompliment de la norma, a d’altres els he de dir que han de ser tolerants i comprensius amb la mateixa conducta. I per això he organitzat els capítols pensant en nens i nenes amb una manera de fer i ser particular, que requereixen una pauta educativa adaptada a les seves necessitats.
No pretenc parlar de trastorns ni de psicopatologies, sinó de maneres de fer i de comportaments que tenen una mica de la simptomatologia d’algun trastorn concret. La finalitat és doble: ajudar en la millora d’aquesta manera de ser i funcionar, però també fer prendre consciència a les famílies que han de recórrer a ajut professional si les dificultats continuen, empitjoren o afecten l’àrea personal del nen, la seva autoestima, la relació amb els altres o l’adaptació a l’escola pel que fa al comportament o l’adquisició d’aprenentatges. Un professional podrà avaluar què li passa i podrà ajudar a definir quin ha de ser el camí perquè pugui superar les dificultats d’una manera satisfactòria. A vegades caldrà el diagnòstic d’un professional expert i adoptar mesures específiques, tant a casa com a l’escola, que poden incloure un tractament psicològic i/o psiquiàtric.
En aquest llibre parlo sovint de la maduresa neurològica dels nens, i que cal respectar el ritme de maduració de cadascú. Però també és cert que el cervell és molt plàstic i, precisament perquè està en constant evolució, el treball amb els nens i nenes des de ben petitons porta a la millora d’habilitats que, si no, poden produir dèficits més difícils de corregir en edats més avançades.
Per tant, animo famílies i educadors a no defugir ni amagar les dificultats de cap nen, a no fer veure que no passa res, sinó a afrontar que aquell nen o aquella nena no avança prou adequadament, sigui en llenguatge, comportament, socialització, psicomotricitat o qualsevol altra àrea, per poder oferir-li la pauta educativa més adequada i ajudar-lo a créixer i madurar harmònicament en tots els sentits.
Mai no deixarem de veure els nostres fills amb els millors ulls. No pot ser de cap altra manera. Ens han de caure bé, els hem de veure bona gent sense necessitat que realment siguin els millors en res. Confio que en les pàgines que segueixen trobeu orientacions útils i desitjo que redescobriu que, com la mare de l’exemple, els vostres fills us cauen bé.
Em dic Joan, tinc set anys, ja vaig a l’escola dels grans i faig primer. La meva mestra es diu Rosa i sempre em renya. No sé per què em renya; bé, sí que ho sé. Jo em vull portar bé, però no m’hi porto perquè… No sé per què, però m’aixeco de la cadira, parlo amb els altres nens, els molesto, no faig la feina i m’han de renyar sempre. A mi i a un altre nen de la classe que també es porta malament sempre. Bé, ell encara es porta pitjor, perquè insulta i pega. Jo no, això no ho faig; bé, a vegades sí.
Els pares em diuen que soc dolent perquè em porto malament i perquè no m’estic quiet, i a vegades també m’ho diu la iaia, quan em ve a buscar i no li faig cas. Sempre em diuen: «Vols parar, Joan?». I a vegades s’enfaden perquè no els faig cas; perquè em diuen que faci una cosa, no la faig i em renyen. No sé per què no la faig! Al matí penso que em portaré molt bé i ho prometo a la mare, però després no m’hi porto. Bé, algun dia sí, i llavors em feliciten. La meva germana sí que es porta bé! A mi em diuen: «Veus? La teva germana és més petita i es porta més bé que tu». I és veritat, perquè jo no faig cas.
Crec que sí, que soc dolent.
En Joan és molt mogut. Molt. De sempre. Els pares diuen que de petit, de molt petit, ja li costava adormir-se, es movia molt al llitet de baranes i es mostrava incansable. Quan va començar a gatejar, molt d’hora, anava d’un lloc a l’altre i ho tocava tot. Era esgotador. I quan va començar a caminar, els pares estaven desesperats. No li podien treure l’ull de sobre ni mantenir-lo entretingut una estoneta. Els avis es queixaven si l’havien de cuidar molta estona, perquè no parava! I de seguida van decidir dur-lo a l’escola bressol, així almenys la família descansava, però el problema no es va solucionar. Ben aviat la mestra els va dir que en Joan era inquiet, mogut, que li costava estar tranquil o jugar, que pegava als nens quan s’enfadava, que quan volia una cosa no tenia paciència i la volia immediatament. L’havien de renyar sovint i tenir-lo molt a la vora perquè no s’aixequés, anés d’un lloc a l’altre i fes el que volgués.
Als tres anys en Joan va començar a l’escola, i aquí el problema es va fer més evident. La tutora l’havia d’avisar sovint perquè no escoltava, anava a la seva, desconnectava i no estava quiet quan feien la rotllana per parlar de les coses que es treballaven a l’aula; això si no l’havia de renyar perquè havia pegat a algun company. Els altres nens i nenes de la classe es queixaven que en Joan els empipava, no els deixava escoltar, els estirava els cabells, els prenia els llapis… La mestra l’havia de fer seure al seu costat i li havia d’anar recordant que havia d’estar assegut i escoltar el que deien els altres nens i nenes de la classe, però costava molt que mantingués l’atenció i s’estigués quiet.
Al llarg dels primers cursos, en Joan ha sentit sovint com li deien: «Vols parar atenció?», «Molt malament!» i «A veure quan aconsegueixes portar-te bé, perquè em tens ben tipa!». Així, ha anat aprenent que no fa res bé, que sempre acaba espifiant-la i que és dolent.
A casa, els pares se senten molt mals pares, i a vegades han hagut de sentir a dir que el seu fill és un mal educat. Saben que han de posar límits a en Joan, ensenyar-li a vestir-se sol, fer-li recollir les joguines, menjar bé i estar-se quiet a taula…, però sovint els resulta esgotador i reconeixen que cedeixen perquè els és impossible aconseguir-ho. En Joan passa d’una activitat a l’altra sense adonar-se’n: li diuen que es renti les dents i al cap de trenta segons està jugant amb un botó que ha vist a terra, que li deu haver caigut de la bata de l’escola, de manera que ha deixat el raspall de dents tirat per terra i la pasta vessant-se pel parquet.
I això ho fa amb tot. Amb el menjar, per exemple. Així, pot trigar hores a beure’s un got de llet si no se li està a sobre, perquè tot el distreu: l’imant de la nevera, una mosca que vola, un fil dels pantalons… Quan els pares li diuen, desesperats i amb to de veu alt: «Joan, va! La llet!»; ell, tranquil·lament, pot respondre: «Aquest imant groc el va portar el tiet d’Alaska, oi? On és Alaska?». Això si no ha caigut el got per un cop de colze desafortunat i s’ha vessat tota la llet.
Molt sovint la paciència dels pares d’en Joan s’esgota, i llavors el criden, el renyen, s’hi enfaden, li recriminen que no es porta bé… A vegades, si estan molt cansats i nerviosos, l’amenacen i el castiguen. Pensen que això no pot ser i acaben fent el que hauria de fer ell o prometent-li recompenses si ho fa tot sol, però ell no sempre se’n surt.
Ara que en Joan ja té set anys, ha après, i ho sap molt bé, que ell no fa les coses bé, que es porta malament a tot arreu, i que sempre l’han de renyar o castigar. Ell també està desesperat, perquè no sap per què li passa això ni per què és tan dolent.
* * *
Quan els pares d’en Joan consulten la psicòloga, perquè ja no saben què més fer i a l’escola els ho han recomanat, aquesta els explica el perfil del seu fill pel que fa al funcionament cerebral. Els explica que l’autocontrol, la inhibició dels impulsos més primaris (respostes sense pensar, instintives…), el control de la conducta, de les emocions, de l’atenció i de la concentració, és una funció cerebral que es va desenvolupant al llarg de la infància i l’adolescència, i que aquest desenvolupament culmina entre els vint-i-un i els trenta anys. Cadascú té un ritme de desenvolupament diferent, igual com passa amb el desenvolupament del llenguatge o del moviment. Aquesta funció té el lloc de control a la zona del cervell que anomenem escorça prefrontal, que s’encarrega de posar seny a la conducta més instintiva i immediata, a allò que fem sense pensar. I aquest seny, aquest pensament de l’escorça prefrontal, diu a aquesta resposta més primitiva, immediata i reactiva que s’ha d’aturar, perquè podríem tenir un perjudici, i que hem d’actuar d’una altra manera: escoltar la mestra en lloc d’aixecar-nos a mirar els contes de la prestatgeria que acabem de veure, deixar el botó que hem trobat i rentar-nos les dents, deixar de pensar en l’imant del tiet d’Alaska i beure’ns la llet, recollir les joguines si ja ens han avisat més d’una vegada, etcètera.
Però perquè aquest pensament freni la conducta més primitiva i instintiva, les respostes més immediates al que passa al voltant, l’escorça prefrontal ha d’haver madurat i ha de fer la seva funció. I això es produeix en moments diferents i a un ritme diferent en cada nen, probablement un ritme similar al que van tenir els seus pares.
Així doncs, la capacitat d’autocontrol i, per tant, d’inhibir la resposta primària i dirigir la conducta també és una funció madurativa com el llenguatge o el moviment. Cada nen la va adquirint a mesura que el seu cervell es desenvolupa.
També els explica que hi ha temperaments diferents en cada un de nosaltres. Hi ha nens més tranquils i n’hi ha de més inquiets.
A més, associat a les funcions de l’escorça prefrontal, hi ha el que en diem la memòria immediata, és a dir, la capacitat per recordar allò que ens acaben de dir que hem de fer. En nens com en Joan, aquesta memòria sol ser més curta o breu, és a dir, els costa més retenir la informació que els acabem de donar per aquesta immaduresa neurològica que explicàvem. Si hi sumem que tenen dificultat per centrar l’atenció i dirigir la conducta a allò que cal, perquè sempre la dirigeixen a allò que els crida l’atenció o a allò de què estan pendents, és difícil que ens escoltin, i si ho fan, oblidaran aviat el que els hem dit, tret que els interessi molt o els hagi emocionat molt.
Conèixer això és molt important per entendre que, de la mateixa manera que no renyaríem un nen o una nena perquè no ha après a caminar als dotze mesos, no parla clar als dos anys, no sap anar en bicicleta als quatre anys o perquè el seu dibuix és immadur als sis anys, tampoc no podem renyar-los perquè no puguin estar-se tan quiets com altres nens de la mateixa edat, o perquè es distreguin amb tot, o perquè no acabin la tasca que els hem encomanat. Cada nen i cada nena necessiten el seu ritme de maduració.
Ara bé, ens hem d’assegurar que realment no poden fer el que els demanem, i no que no volen.
Aquesta és la qüestió: no poden o no volen? Això ho poden respondre cada pare i cada mare. Si és una cosa que ha passat sempre, probablement el nen no pot; si només passa a vegades, potser és que aquell dia ha fet el ronso.
Amb la seva dificultat, en Joan, que no pot de veritat, no ha pogut desenvolupar una bona autoestima ni una bona autoimatge. Sap que es porta molt malament, de manera habitual i a tot arreu, i això li fa pensar que ell realment és dolent. Com que s’ha acostumat que ell és així, s’hi resigna, i ja no s’esforça a intentar portar-se bé. Sap que no ho aconseguirà, perquè mai no ho aconsegueix, i s’ha acostumat que el renyin, que el castiguin, que el cridin o que li diguin coses lletges, perquè ell s’ho mereix per dolent. Per sort, també sap que tant pares com mestres l’estimen, malgrat tot; el que no entén és per què.
* * *
I la psicòloga dona als pares les pautes que poden ajudar en Joan a millorar la conducta i l’autoestima i a tenir més ganes de fer bé les coses.
El més important és que sàpiga que és un bon nen, magnífic, rialler, tot cor i llest, i que és el millor nen per nosaltres.
Amb nens i nenes com en Joan, que són impulsius, que actuen sense pensar, que obliden de seguida el que els hem dit que facin, que es distreuen amb facilitat i als quals costa mantenir uns hàbits, el primer que hem de fer per ajudar-los és acceptar-los tal com són i acceptar el seu ritme de desenvolupament.
En segon lloc, hem de comprendre com funcionen, tenir en compte que els costa frenar el seu impuls, inhibir-se, i també recordar el que els acabem de dir, perquè una altra idea se’ls pot haver posat al cap. Per això, els és difícil centrar l’atenció en el que han de fer i seguir els hàbits del dia a dia, perquè es van deixant endur pel primer que els crida l’atenció.
Tenint present això, és més fàcil que ens escoltin i obeeixin, i aconsegueixin tenir èxit en el dia a dia (i que nosaltres no ens sentim frustrats) si: