reading

Esperaven un missioner

Esperaven un «missioner» i arribà «la reineta», «el floró de la corona», «la reina de França i de Navarra», com l’anomenarà el seu pare.

Al sortir de la cambra del part, el metge digué a Lluís Martí, el pare, per consolar-lo:

– Serà missionera.

És el 2 de gener de 1873, al carrer de Sant Blai, 36, a Alençon, ciutat de la Baixa Normandia, a uns 180 quilòmetres al sud-oest de París. Una ciutat tranquil·la, travessada pel riu Sarthe, on el pare de la Teresa, afeccionat a la pesca, durà les truites capturades al convent de les clarisses, i amb una indústria, les puntes o punt d’Alençon, en què la Cèlia, la mare, n’és experta i ha muntat la seva pròpia indústria.

La Cèlia va escriure a la seva cunyada, que viu a Lisieux:

– La meva filleta va néixer ahir, dijous, a dos quarts de dotze de la nit. És molt forta i sana. Em diuen que pesa vuit lliures; encara que ho deixem en sis, no està malament. Sembla molt bonica.

És el novè dels seus parts.

– Estic contentíssima. Amb tot, en un primer moment em sorprengué, ja que esperava un nen.

Va ser nena, «la reineta», com l’anomenarà el pare pel fet de ser la més petita de cinc germanes, ja que els altres quatre, dos nois i dues noies, han mort quan eren molt petits.

Va ser batejada el 4 de gener, per la tarda, a l’església de Notre-Dame. Se li posà el nom de Maria Teresa Francesca. Maria perquè a totes les filles els han donat el nom de la Mare de Déu. Francesca per sant Francesc de Sales, en atenció a sor Maria Dositea, germana de la mare, monja de la Visitació com es diu a França o salesa a Espanya. I Teresa, nom que predominarà.

Als deu dies de néixer va deixar de mamar. La nena ha rebutjat el pit de la mare, que li ha de donar biberons, de llet i aigua.

Explica la Cèlia a la cunyada:

– Havia començat a donar-li el pit i, pensant que no fos poc, volia ajudar-la amb el biberó. La cosa va anar bé fins diumenge, però el maleït biberó ho espatllà tot, fou impossible fer que tornés a prendre el pit... La nena es diu Teresa, com l’última. Tots em diuen que serà bonica, i ja somriu. Quan la duia dins meu vaig notar una cosa que mai no m’havia passat amb els meus altres fills: quan jo cantava, ella cantava amb mi... T’ho explico a tu, ningú s’ho creuria.

La Cèlia tem que la Teresina corri la mateixa sort dels seus germans morts. Té por de perdre-la, però no hi ha gaires remeis en aquella època. A més, ella encara no ho sap, té incubat un càncer en el pit esquerre.

La cosa no pot durar gaire temps així. La nena no dorm, plora, pateix una enteritis. D’això van morir els seus quatre germans. Sor Maria Dositea, en el seu convent a Le Mans, resa a sant Francesc de Sales. La Cèlia pregunta al seu germà Isidor, farmacèutic a Lisieux, «com l’he d’alimentar, i si l’aigua amb llet és un aliment apropiat».

Als dos mesos la cosa arriba a una situació límit. El primer de març escriu al seu germà:

– Es troba molt malament i no tinc la menor esperança de salvar-la... acaba de marxar el metge. No sé per què, però no confio gaire en les seves medecines.

El 10 de març la Cèlia crida un altre metge, el doctor Belloc. Arriba a les cinc de la tarda. Preguntà a la mare què menjava la nena. La Teresina duia quinze dies sense prendre res més que aigua d’ordi, quasi sense llet, i dos dies amb aigua de sèmola sense llet. El metge li respongué:

– Un nen es pot nodrir sense llet durant dos o tres dies, però no més. Aquesta nena necessita el pit immediatament, només això la pot salvar.

En les seves cavil·lacions la Cèlia pensà en aquella dida que alletà alguns dels seus fills. Rosa Taillé és una camperola que viu a Semallé, a dues llegües d’Alençon. Ha tingut quatre fills. L’últim, de tretze mesos. A la Cèlia li sembla que la llet d’aquesta mare és massa vella, però no té altra alternativa. Va a casa del metge amb qui s’ha vist moments abans. Són les set de la tarda. I li explica el tema de la dida. El metge reflexiona durant uns moments i després li diu:

– L’ha de prendre de seguida, és l’única solució que li queda per salvar la seva filla i, si no se salva, almenys no s’haurà de retreure res.

És de nit. El seu marit no és a casa, tal vegada de viatge. La nit se li fa molt llarga. Clareja. I tota decidida se’n va a cercar la dida.

A les nou del matí arriba a Semallé. Rosa Taillé li diu que no pot deixar la casa i els nens. Es quedaria a Alençon només vuit dies i després s’emportaria la nena a Semallé.

– Vaig acceptar –confessa la Cèlia– sabent que la meva filla estaria molt bé a casa seva.

Arribaren a Alençon a dos quarts d’onze del matí. La criada informà la mare que la Teresina no ha volgut prendre res. La dida contemplà la nena i feu un gest amb el cap com dient: «He fet el camí en va». La mare pujà al pis i es postrà davant una imatge de sant Josep.

– Li vaig demanar la gràcia que la nena es guarís, tot i resignar-me a la voluntat de Déu.

No sabia si baixar o no... Al final es decidí. ¿I què va veure?

– La nena estava mamant amb totes les ganes. I no va parar fins a la una de la tarda; rebutjà alguns glops més i va caure com morta damunt la dida.

La mare pensà que havia mort. Semblava que no respirava, no donava senyals de vida.

– Però estava tan serena i tranquil·la que donava gràcies a Déu per haver-li donat una mort tan dolça.

Un quart d’hora més tard la nena obrí els ulls i començà a somriure. Estava guarida.

Dos dies després la dida se l’emportà a la seva granja a Semallé. La Teresa tindrà un germà de llet, l’Eugeni, tretze mesos més gran que ella.

Quan torni un any després a casa estarà restablerta del tot, amb 14 lliures de pes.

* * *

Convé conèixer els seus antecedents, la saga dels Martin i dels Guérin. Dels avis, la Teresa només coneixerà l’àvia paterna, Fanny Boureau. L’avi Pere Martin fou militar i rebé galons amb l’imperi, va participar en les campanyes de l’Europa Central i Rússia amb la Grande Armée de Napoleó. Anys més tard, el 1823, participà en la campanya d’Espanya, els anomenats Cent Mil Fills de Sant Lluís que, sota el comandament del duc d’Angulema, restituïren en el tron Ferran VII, i acabaren amb el Trienni Liberal. A Bordeus, la seva esposa Fanny, embarassada, espera que el marit torni d’Espanya. En la seva absència va tenir en Lluís, pare de la Teresa, nascut el 22 d’agost. És el tercer de cinc germans, però només ell arribarà a l’edat madura.

En néixer, en Lluís rebé l’aigua de socors a l’espera de l’arribada del seu pare d’Espanya i el 28 d’octubre rebé les cerimònies complementàries del baptisme a l’església de Santa Eulàlia. Una llegenda familiar engrandirà l’acte del baptisme. L’arquebisbe de Bordeus, impressionat per la bravesa del pare, li dirà:

– Alegri’s, aquest nen serà un predestinat.

L’any 1830, amb l’arribada al tron de Lluís Felip d’Orleans, «es retirà en silenci, després de la tempesta, sota el sostre familiar» i es traslladà amb la seva família a la Normandia natal i s’establí a Alençon, on els seus fills podran estudiar. El capità Martin dedicà els seus últims anys a la vida familiar i a obres de caritat. Morí el 1865.

L’any 1844, l’altre avi, Isidor Guérin, s’assentà també a Alençon. Va néixer el 1789, l’any de la Revolució francesa, a Saint-Martin-l’Aiguillon, a Orne, no lluny d’Alençon. També militar tingué una carrera menys lluïda que l’altre avi. Es llicencià a la caiguda de Napoleó i es feu gendarme, primer a peu i després a cavall, a Saint-Denis-sur-Sarthon. Es casà el 1828 amb Lluïsa Macé, amb qui va tenir tres fills. La Lluïsa, la gran, nasqué el 1829. És la monja salesa sor Maria Dositea. La Cèlia, mare de la Teresina, nasqué el 1831 a Gandelain, prop d’Alençon. I l’Isidor, deu anys més tard, el 1841. El 1844 demanà el seu retir, vengué les terres de Saint-Denis i comprà a Alençon una mansió en el carrer de Sant Blai, on naixerà la Teresina. La seva pensió era curta i exercí de fuster, i la seva dona Lluïsa Macé posà un cafè. Si l’Isidor resultà ser un manetes amb la fusta, els clients que atreia a casa seva eren espantats per la mirada fulminant de la Lluïsa quan prenien alguna cosa en el cafè. Els considerava uns pecadors, aquesta dona puritana, i aquests «pecadors» se n’allunyaren i cercaren un cafè on poguessin beure a gust sense rebre sermons sentenciosos. En definitiva, la Lluïsa va haver de tancar el cafè. Va morir el 1859, i l’Isidor la seguí el 1868.

Els quatre avis eren persones religioses, tot i que cal matisar. Els avis paterns ho eren especialment i donaren als seus fills una exquisida formació cristiana en aquells anys convulsos, junt amb una educació una mica espartana, que per alguna cosa en Pere Martin era militar.

L’Isidor Guérin i la Lluïsa Macé, tot i ser religiosos i educar els fills en la pietat cristiana, tenien les seves llacunes. L’avi era d’un caràcter difícil i rar, i l’àvia excessivament severa en l’educació. El preferit era el petit Isidor, el nen mimat de la casa. En canvi, la Cèlia, mare de la Teresina, tingué una infància infeliç i arribarà a escriure un dia al seu germà.

– La meva infància, la meva jovenesa, han estat tristes com un sudari perquè, si la mare et mimava, amb mi, ho saps, era molt severa; ella, tot i ser bona, no sabia atraure’m gens, i el meu cor ha patit molt.

Ni tan sols va tenir una nina per jugar. L’àvia ensenyà la seva filla gran a llegir amb el llibre de l’Apocalipsi. Així, pensava, matava dos ocells d’un tret. La nena aprenia a llegir alhora que l’educava en el temor del Déu terrible. Malgrat tot, les dues germanes, Maria Lluïsa i Cèlia, reberen una bona formació en el col·legi de religioses dels Sagrats Cors, en el carrer Picpus. L’Isidor, rebrà la formació en el liceu.

* * *

Lluís Martin, introvertit, romàntic, amb una fe sòlida, es donarà a la lectura i a la poesia. Recopilà en dos quaderns, sota el títol de Fragments literaris, els passatges que l’atreien de les lectures, especialment dels seus autors preferits, Fénelon, Lamartine i Chateaubriand. Escrits amb pols ferm, lletra cal·ligràfica i una paginació com de llibre imprès.

No hi ha dades precises dels anys estudiantils de Lluís Martin. Possiblement estudià en l’escola dels Germans d’Alençon. Més tard sentirà no haver tingut una educació clàssica.

A l’edat de 19 i 20 anys va viure a Rennes, a la Bretanya francesa, on aprengué l’ofici de rellotger amb un parent del seu pare, que regentava una rellotgeria. El setembre de 1843 deixa Rennes i s’adreça a Estrasburg, on un amic del pare té un taller de rellotgeria. Però com a bon viatger romàntic donarà una volta pels Alps abans, per contemplar els bells paisatges de les muntanyes suïsses. Pujà al monestir del Gran Sant Bernat, a uns 2.400 metres d’altura. Els residents, canonges regulars agustinians, tenen com a regla l’hospitalitat i el salvament d’éssers humans que es perden per aquelles nevades muntanyes o que són víctimes d’allaus.

A Estrasburg viurà dos anys, acabarà la formació de rellotger i passarà moltes estones estudiant el mecanisme del cèlebre rellotge de la catedral, un rellotge astronòmic d’estil gòtic tardà de 18 metres d’alt.

L’any 1845 Lluís Martin sent la crida vocacional i decideix presentar-se al monestir del Gran Sant Bernat que visità dos anys abans. Vol ser monjo en aquelles altures nevades, on la solitud i el silenci l’acompanyaran la resta de la vida. El prior el rebé amablement, encara que mostra estranyesa. El neòfit, ¿té estudis clàssics? El llatí cal per al res i el cant de les hores litúrgiques. I li suggerí que estudiés llatí i demanés una altra vegada l’ingrés. Tornà a Alençon i confià les penes al degà de Sant Lleonard. Aquest li proporcionà un professor de llatí que li cobrarà un franc amb cinquanta per classe. Però el llatí se li feia molt costerut. Va caure malalt. Després d’uns quants mesos de lluita amb el rosa, rosae del llatí, abandonà els estudis.

Desil·lusionat marxà a París, on romandrà dos o tres anys. A París resideix la seva àvia materna, la senyora Boureau-Nay, de setanta-quatre anys, que viu d’una renda.

París, sota el regnat de Lluís Felip, és una ciutat esgotada per les males collites de l’any 1846 i amb símptomes de revolució, mentre l’alta burgesia i la noblesa rivalitzen a superar-se en festes esplèndides. El febrer de 1848 cau la monarquia i s’instaura de Segona República. París és un focus de passions polítiques. Lluís Martin no s’hi troba a gust i decideix tornar a Alençon, on munta una rellotgeria en els baixos de la casa número 15 del carrer de Pont Neuf, un carrer llarg i tranquil que dona al riu Sarthe. No és molt comercial, però els dies de mercat s’anima. És el 9 de novembre de 1850. S’hi traslladen també els pares, que n’ocuparan el primer pis.

I passen anys tranquils. Lluís Martin duu una rutina diària, amb missa matinal i treball a la rellotgeria, que aviat ampliarà amb una joieria. Els diumenges no obre. Els camperols venen dels pobles propers a fer les seves compres. Algun es vol casar i necessita la compra d’unes aliances. Però Lluís Martí és inflexible i no escolta el consell dels amics.

– Si deixes oberta només una porta lateral –li diuen– no cometràs cap mal i així no perdràs l’ocasió de fer bones vendes.

Però a Lluís no l’importa perdre clients el dia de més afluència a Alençon. No vol trencar el descans setmanal.

¿I de casori? No hi pensa, viu vida monacal. En la primavera de 1857 compra, al sud de la ciutat, una propietat que serà el seu refugi, «El Pavelló». Una torre hexagonal, en forma de campanar, amb un jardí ombrívol amb grans arbres, on guarda els arreus de pesca i els llibres pietosos. A la cambra on escriu i medita té, escrites a la paret, unes frases que causen estupor als visitants: «Déu em veu», «L’eternitat s’acosta i no hi pensem», «Benaurats els qui guarden la llei del Senyor». Presideix l’estança una imatge de la Mare de Déu, d’escaiola, que rebrà el nom de «Mare de Déu del Somriure», per un fet que tindrà de protagonista la Teresina.

De casori, res, de moment. A Alençon circula un rumor. Lluís Martin no es casa perquè ha fet vot de castedat. Ell, en la solitud del Pavelló, s’ha posat a copiar en un quadern les pàgines d’un llibre que es titula: De la doctrina de l’Església sobre el matrimoni.

Noces a mitjanit

Cèlia Guérin sentí vocació religiosa i desitjà entrar a les Filles de la Caritat a l’hospital d’Alençon. Tenia divuit anys. Però la superiora mostrà la seva negativa, no és voluntat de Déu, li digué, i la jove Cèlia sofrí una amarga decepció. Algun biògraf ha apuntat que la mare anà amb ella a l’entrevista. I alertà la superiora que la seva filla no era apta per a una vida de religió. El fet és que Cèlia Guérin orientà la seva vida cap a altres objectius. Un treball i el matrimoni. I repetirà aquesta pregària:

– Senyor, ja que no soc digna de ser la vostra esposa entraré en l’estat matrimonial per complir la vostra santa voluntat. Però us demano que em doneu molts fills i que tots us siguin consagrats.

La Cèlia romandrà encara nou anys soltera. El treball el trobà en l’ofici de puntaire, artesania típica d’Alençon. En les puntes d’Alençon no es fa servir el fus, el dit n’és l’instrument. Un veritable art femení. Amb fil de gran qualitat, filat a mà, retorçat i d’extraordinària finor.

La Cèlia va entrar en una Escola de Puntaires d’Alençon, però la deixà abans d’acabar el curs, per l’assetjament del seu director. Continuà en altres tallers i, a finals de 1853, s’instal·là pel seu compte com a «fabricant de puntes d’Alençon».

Les obreres treballaven a domicili. Hi havia vídues, casades i solteres, d’Alençon i dels voltants. La Cèlia feia els dibuixos i repartia el treball. Tots els dijous, dia de mercat, apareixien per casa seva amb el treball de la setmana. Tenia l’oficina en els baixos de la casa familiar. Ella unia les peces i tractava de vendre-les a París. En pocs anys la jove havia acumulat un petit capital, fruit del seu treball.

De 1856 a 1863 treballà gairebé exclusivament per a la Casa Pigache de París. I en l’Exposició industrial, agrícola, hortícola i artística que tingué lloc a Alençon el 20 de juny de 1858, li fou concedida una medalla de plata. El relator del jurat declarà que les puntes de la Casa Pigache «es recomanen altament per la seva bellesa i també per la riquesa del seu disseny... i ells fan honor a la direcció intel·ligent de la senyoreta Cèlia Guérin, encarregada a Alençon dels interessos d’aquest industrial».

* * *

La seva germana Maria Lluïsa ingressà com a salesa en el convent de la Visitació de Le Mans l’abril de 1858 amb el nom de Maria Dositea. Dies abans, estant amb la Cèlia en el jardí, pensa que deixa la seva germana amb les seves labors de puntes i la seva solteria. Li diu.

– ¿Què faràs quan ja no sigui aquí?

La Cèlia respon.

– Me n’aniré amb tu.

Com confessarà a la seva filla Paulina anys després, «de fet, vaig marxar tres mesos després, però no pel mateix camí». El camí serà el matrimoni. Dies després de l’anada de la Maria Lluïsa al convent, la Cèlia passà pel pont de Sant Lleonard i es creuà amb un passejant solitari. Bona apariència, levita i barret fort sobre el cap, pas pausat, «semblava que anava en una processó». La Cèlia sentí una veu interior:

– Aquest és el que he preparat per a tu.

Tres mesos més tard es van casar...

El solitari passejant, el rellotger Lluís Martin, és a punt de complir trenta-cinc anys, la Cèlia Guérin, la puntaire, vint-i-set. Un prometatge molt curt. Ell no estava molt convençut de casar-se, el va empènyer la seva mare, la senyora Fanny Boureau. I la Cèlia, que anava al matrimoni amb un desig imperiós de tenir fills per donar-los al Senyor, era tan innocent que desconeixia, a la seva edat, com es tenien els nens.

Es casaren a mitjanit a l’església de Notre-Dame el 13 de juliol de 1858. De manera discreta, per a més intimitat, com era costum quan els esposos havien passat d’una certa edat. En Lluís, que ho havia callat fins aleshores, manifesta a la seva esposa les seves intencions. El seu pensament és apuntat en els quaderns, copiats d’un llibre de teologia: Doctrina de l’Església sobre el sagrament del matrimoni.

– El vincle que constitueix el sagrament del matrimoni és independent de la seva consumació. Tenim una prova lluminosa d’aquesta veritat en la Mare de Déu i sant Josep, els quals, tot i que veritablement units, han conservat una continència perpètua.

La Cèlia aporta un dot de 5.000 francs, més altres 7.000 d’estalvis personals i el seu taller de puntes del carrer de Sant Blai. En Lluís és propietari d’una joieria-rellotgeria al Carrer del Pont-Neuf i d’una finca d’esbarjo a la sortida del poble, El Pavelló. Disposa, a més, de 22.000 francs estalviats. Amb els seus comerços respectius viuran amb folgança, inserits en la classe mitjana d’Alençon.

Els nous esposos viuran a la casa del Pont-Neuf. Els senyors Martin, a la part de dalt; en Lluís i la Cèlia a baix, on en Lluís té la rellotgeria i on la Cèlia instal·larà també el taller.

I ve la nit de noces. Ella rep un xoc terrible. El coneixement, revelat per en Lluís, de la relació conjugal i el desig manifestat de romandre cèlibes tota la vida.

L’endemà agafen el tren i, en viatge de nuvis, s’adrecen a Le Mans a visitar la germana monja. Al seu davant la Cèlia esclata en llàgrimes. Té el cor trencat. Ha descobert de cop que la maternitat és incompatible amb la virginitat. I el seu somni anhelat, ingènuament sospirat, de tenir molts fills i dedicar-los a Déu. ¿I ara...?

Un capellà trencà la tensió que s’havia creat entre una esposa activa, desitjosa de tenir fills, i un marit taciturn, amb esperit de cartoixà. Als nou mesos de casats, els aconsellà d’oblidar el celibat que s’havien imposat i complissin amb la vocació matrimonial. I la cosa canvià.

– Quan tinguérem fills –diu la Cèlia– les nostres idees canviaren una mica. No vivíem més que per a ells, constituïen la nostra major felicitat i mai no l’hem trobada sinó en ells. Res ens resultava ja penós i el món ja no ens era una càrrega. Per a mi eren la gran compensació, i per això en volia tenir molts, per criar-los per al cel.

Fou així, pel consell d’un confessor, com fou possible el naixement de nou fills, la Teresina l’últim de tots.

* * *

Arriben els fills. Si és nen es dirà, de primer nom, Josep, sota la protecció del patriarca. Si és nena, Maria, sota l’empara de la Mare de Déu. Convençuts que serà nen el consagraran a Déu perquè sigui sacerdot i missioner.

Nasqué una nena, el 22 de febrer de 1860, batejada amb els noms de Maria Lluïsa Josefina, coneguda com Maria.