Exdirectora de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic i una de les principals impulsores de l’Acord de París de 2015
Aquesta entrevista amb Christiana Figueres va tenir lloc mentre era a la seva ciutat natal, San José, a Costa Rica; i va parlar amb la periodista establerta a Londres el dia de juny més calorós (34,5 °C) al Regne Unit des de feia quaranta anys.
Pot explicar com es va plantejar la manera de negociar l’innegociable: l’Acord de París del 2015? La seva manera d’enfocar-ho és una tècnica de lideratge empresarial o és específica seva?
Ja m’agradaria poder dir que tenia al cap una metodologia clara, però no seria veritat. Jo comptava amb dos ingredients importants: els meus valors i principis i, a més, la meva intuïció. Els valors i els principis constitueixen la base del treball, i a partir d’aquí vaig elaborar les idees bàsiques, en bona part, de forma intuïtiva.
Les persones sovint amaguen els valors en què creuen fermament quan van al despatx. Fan ben fet?
He optat per ser molt oberta i no amago els meus valors, principis i conviccions. Crec que és més transparent; la gent sap quin peu calço i aleshores poden prendre les seves pròpies decisions, com ara si s’hi volen afegir. Saben com treballo. Actuo moguda per un amor i un respecte molt profunds per tots els altres éssers humans, sense tenir en compte el lloc de procedència, el gènere o l’edat.
Quan vaig arribar al secretariat de les Nacions Unides (NU) de Bonn el 2010, la primera cosa que vaig fer no va ser esbrinar quins eren els requisits administratius per a l’ONU, tot i no haver dirigit mai una agència de les Nacions Unides. El que vaig fer va ser preguntar: com està tothom? Com està la moral del personal? Jo sabia que tenien la moral baixa després de Copenhaguen 2009, i per això vaig dedicar el primer any a entendre les 500 persones que treballaven al secretariat de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CMNUCC).
Primer de tot calia fer tota mena de projectes per a les persones que treballaven allà dins per tal d’augmentar la seva qualitat de vida, no pas el seu rendiment. Els vaig dir: «Si us plau, diguin-me què els impedeix venir a la feina amb un somriure a la cara». El Projecte Somriure va servir per detectar totes aquelles coses que els agradaria canviar, i després vam desenvolupar un projecte al voltant d’això. Aquest amor i respecte profund pels éssers humans primer es dona dins del secretariat i, després, a fora; calen els mateixos valors i principis i la mateixa convicció que s’ha de respectar sincerament i profunda la meravellosa diversitat que hi ha entre els éssers humans: les seves tradicions culturals, les seves creences, les seves necessitats, els seus interessos, i respectar aquestes diferències. I cal fer-ho sense esperar que les persones canviïn de manera de pensar o de fer, ni la manera com interactuen les unes amb les altres.
Aquest és un valor. L’altre valor, que va ser molt útil, va ser saber escoltar amb atenció. Vaig aprendre a escoltar amb atenció sobre la marxa, i ho vaig aprendre perquè vaig patir un trauma personal molt greu quan estava a la meitat de l’exercici al secretariat i vaig caure en la desesperació. Vaig buscar consol i comprensió en el budisme. Mentre estudiava aquesta religió vaig aprendre l’art d’escoltar amb atenció de Thich Nhat Hanh, fundador de Plum Village. L’art d’escoltar amb atenció encaixa amb el primer valor, perquè parteix del respecte per l’altra persona, però et situa activament en una posició de no jutjar i et disposa a fer preguntes i a escoltar amb atenció les persones amb les quals estàs interactuant. A mi, personalment, em va ajudar molt, i també em va servir en l’àmbit professional. El respecte profund és més passiu, però quan interactues amb les persones escoltar és la part activa. No els dius què han de fer; els preguntes com es troben i què pensen.
També va ser sobre la marxa que vaig adquirir aquest optimisme obstinat. Va ser quan em vaig adonar que, si bé el marc global per tractar el tema del canvi climàtic no era suficient, sens dubte era necessari. Hi havia massa indicis, massa coses en contra, i jo sabia que m’havia d’aferrar fort al meu optimisme. Em feia falta optimisme perquè no hi havia cap altra manera de tirar endavant, però també havia de ser tenaç en el sentit que havia de prendre consciència de les barreres; no pas minimitzar-les, sinó tenir clar l’objectiu final i saber que d’alguna manera superaríem aquestes barreres, i calia treballar-hi o esquivar-les o travessar-les, fos com fos, però havíem d’assolir el nostre objectiu final. Així doncs, parlar del meu optimisme obstinat és una manera provocativa de parlar d’«optimisme implacable».
Quina diferència ha vist —o voldria veure— en la dinàmica quan està en una reunió en què hi ha una proporció més equitativa entre homes i dones?
Fer una generalització com aquesta és molt simplista i irresponsable; no convé generalitzar. Feta aquesta puntualització, diré que hi ha una energia femenina (que també poseeixen molts homes) que empeny a mostrar una actitud oberta i una capacitat més gran per abordar la complexitat i les diferències d’opinió. Però, és clar, és arriscat parlar de «la majoria de les dones» i de «la majoria dels homes».
Així i tot, tendeixo a observar que la majoria de les dones són més obertes a les diferències d’opinió, i estan acostumades a treballar aquestes diferències i a obtenir un resultat col·laboratiu. Les dones solen recórrer més a la col·laboració i a la intel·ligència col·lectiva —jo en dic lideratge col·lectiu— per tractar els problemes.
Pot explicar una mica més el concepte de lideratge col·lectiu?
El lideratge col·lectiu és un dels meus conceptes preferits. Ben aviat em vaig adonar que jo no tenia respostes per a tot; més ben dit, que no en tenia per a res!, però sabia que, col·lectivament, entre tots en podríem elaborar.
En comptes de mantenir les persones o les institucions al marge, em vaig proposar d’incloure-hi tantes parts interessades, veus i opinions com fos possible. Jo tinc molt clar que la saviesa sempre és més sàvia quan és col·lectiva. Dos cervells pensen més que un de sol; valen més deu cervells que dos; i valen més mil cervells que deu. Això ho fa tot més complex i n’alenteix el procés, però al final crec que el resultat és més sòlid.
Ha viscut en molts països i ha viatjat a molts d’altres. Hi ha cap ciutat que ofereixi oportunitats de feina i benestar sense distinció de gènere o de categoria salarial?
No crec que es pugui respondre a aquesta pregunta amb un sí o un no. Parlem del ventall de possibilitats, poques o moltes, que tenen les dones, i això és relatiu. Ho diré amb altres paraules: les diferents ciutats del món cobreixen una gamma molt àmplia pel que fa a les oportunitats, o igualtat d’oportunitats, que tenen les dones. Diria que la meva ciutat natal, San José (Costa Rica), ofereix moltes oportunitats a les dones, almenys avui dia, encara que potser no tantes fa trenta o quaranta anys. Quan soc al meu país, veig el fantàstic planter de dones joves professionals i brillants que estan al mateix nivell que homes fantàstics, i que avancen sense problemes cap a posicions de lideratge. Si bé, per descomptat, hi ha moltes ciutats i molts països que estan molt endarrerits en aquest sentit, és estimulant veure que això comença a passar en països en vies de desenvolupament.
Ara visc a Londres, que és una bona ciutat per a la majoria de les dones (cal dir que això no és mai cert del tot per a totes les persones). A la majoria dels països desenvolupats, les ciutats reconeixen el valor de disposar del 100% del potencial social (masculí i femení). Aprofitar-ne tan sols el 50% no ens portarà gaire més lluny d’on som ara. És evident que el 100% del nostre potencial sempre és una força motriu més potent.
És difícil fer generalitzacions perquè no reflecteixen mai la realitat de cadascuna de les dones. Jo no voldria fer la impressió que a Costa Rica totes i cadascuna de les dones senten que tenen igualtat d’oportunitats. En una escala, diria que les dones de San José tenen una mitjana molt bona. Dins d’aquesta mitjana, sempre trobarem dones que no tenen cap problema per arribar allà on volen anar i amb un salari equitatiu, però també en trobarem que estan molt oprimides.
Com a societat, avancem en la bona direcció, però el ventall és molt ampli. I la complexitat no s’acaba aquí. Podria passar que una dona que viu molt oprimida tingui èxit professional; i a l’inrevés. L’èxit personal i el professional no sempre van de bracet, encara que sovint és així.
Vostè demana canvis radicals en els fluxos financers procedents de les indústries de combustible fòssil per garantir que el món pugui complir les obligacions de reduir les emissions i assolir els objectius de canvi climàtic. Des del 2015, fins a quin punt creu que aquests canvis s’estan produint?
És innegable que s’estan produint canvis. Per sort n’anem augmentant el ritme i l’escala, encara que no tan de pressa com voldríem. És evident que s’ha produït un canvi en el mercat de bons verds, en què s’ha passat dels 10 o 11 mil milions de dòlars americans de fa pocs anys als 40 mil milions, després als 80 mil milions, i aquest any (2017) es calcula que seran 123 mil milions de dòlars americans. I això només és un instrument financer, però no és l’únic. Hem observat alguns canvis en el moviment d’inversions i desinversions, que també passen de tecnologies que emeten grans quantitats de diòxid de carboni a d’altres que n’emeten menys. Això ja ho veiem ara; encara que, com dic, no tan de pressa com voldríem.
La majoria ens sentim impotents davant dels grans problemes del món. Quan vostè va tenir l’oportunitat de fer canvis en el període previ a l’Acord sobre el Canvi Climàtic, París 2015, va fer mostra d’un optimisme obstinat. De quina manera les dones poden posar en pràctica aquest optimisme obstinat per contribuir a generar els grans canvis que necessitem?
Sempre hi ha alguna cosa a la vida que ens motiva. Tots ens apassionem per alguna cosa. En el meu cas, constantment em sento motivada per les meves filles, dues dones joves, de vint-i-set i vint-i-nou anys, i fantàstiques. N’estic molt orgullosa, però per a mi també representen les generacions futures que hauran de viure els efectes del canvi climàtic. Totes dues m’empenyen a continuar endavant i a treballar tant com pugui. És la meva opció personal.
En general sempre he pensat que hem de treballar en temes que ens apassionen. Quan algú es lleva i se’n va a la feina només perquè «és el que toca», no crec que aquesta persona pugui aportar el 150% del seu potencial a la feina. Quan les meves filles han de triar entre diferents llocs de treball o àmbits laborals, sempre els pregunto: amb quin et sents més identificada? Si treballes amb passió, actives molts més aspectes de la teva personalitat. En una professió no tan sols mobilitzes la intel·ligència, sinó que hi impliques tot el teu jo com a ésser humà. Algú que només treballa amb el cap minimitza l’impacte que podria fer. Treballar amb el cap, el cor i l’ànima alineats causarà un impacte més gran en el que facis. Jo vaig optar pel canvi climàtic, però tothom hauria de triar allò en què pugui deixar una empremta.
Què va fer que el canvi climàtic es convertís en la seva passió?
Quan era petita vaig viatjar amb els meus pares —tots dos sempre han estat en política— per tot Costa Rica, i un dia vaig veure una cosa meravellosa, un petit gripau daurat que era endèmic d’un parc nacional del país. Ho vaig trobar fantàstic. Quan les meves filles tenien més o menys la mateixa edat, vaig assabentar-me que el gripau daurat havia desaparegut, que s’havia extingit. [L’última vegada que se’n va veure un exemplar va ser el 1989, al bosc de boira de Monteverde, a Costa Rica. La seva desaparició va ser la primera extinció atribuïble a l’escalfament global causat per l’activitat humana].
Em va colpir que jo hagués estat testimoni de l’extinció d’una espècie, i vaig pensar: «Se suposa que els pares no deixen als seus fills un planeta empobrit». I llavors va ser quan vaig començar a preguntar-me què carai passava.
Segons el seu parer, per què les dones salvaran el planeta?
No crec que les dones puguin salvar el planeta totes soles. Les dones i els homes han d’unir esforços i maximitzar el seu potencial col·lectiu i conjunt per fer un món millor. Crec que el que ens fa falta és justament els enfocaments complementaris que puguem aportar els homes i les dones. No podem avançar d’una manera positiva només amb una manera de veure les coses. Cal un equilibri. Necessitem tant els trets masculins com els femenins.
I als homes els cal el mateix: han d’equilibrar els seus trets masculins amb trets femenins per poder causar un impacte més gran. I no tan sols la persona necessita aquest equilibri, sinó també la família; una organització, un país i, sens dubte, el planeta; tot necessita trets masculins i femenins per estar equilibrat.
El problema és que fa milers d’anys que tenim un predomini dels trets masculins. Si les dones arriben mai a tenir igualtat d’oportunitats per millorar la situació global, serem capaços de crear un món més segur, més just i més pròsper: el benestar universal creat per mitjà de la participació universal.
Secretària executiva de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic
Vivim en temps difícils però alhora estimulants. La nostra època és un moment de gran perill i també de grans oportunitats. El perill prové de moltes causes, i el canvi climàtic sovint n’agreuja els problemes.
La pèrdua de vides i de mitjans de subsistència a causa dels efectes del canvi climàtic i d’altres amenaces és inacceptable. Els costs econòmics i humans de l’actitud passiva són massa alts.
Actuar sobre el canvi climàtic ofereix una gran oportunitat. És un camí que porta a una pau duradora i a la universalització de la prosperitat. L’acció sobre el clima pot treure la gent de la pobresa i garantir que les seves necessitats seran ateses, encara que la població hagi augmentat fins a gairebé 10 mil milions el 2050.
En aquests moments es posa a prova el sistema multilateral. Els governs nacionals tots sols no poden oferir una prosperitat duradora sense transformar el desenvolupament social i econòmic per minimitzar els riscos i aprofitar l’oportunitat que tenim. Cal la participació de tothom per canviar les nostres societats i les nostres economies.
És obvi que, per respondre al canvi climàtic, cal que es deixi de «fer com sempre» i es passi a una economia mundial resilient i amb poques emissions de gasos amb efecte d’hivernacle.
També és obvi que aquesta transformació s’ha de dur a terme de manera inclusiva, justa i equitativa. Els països han expressat aquest ideal per mitjà de l’Acord de París sobre el Canvi Climàtic, l’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible i el Marc de Sendai per a la Reducció del Risc de Desastres. Un fil comú de totes aquestes agendes és que reconeixen que, per tal que es puguin portar a terme, la igualtat de gènere i l’empoderament de les dones i les nenes són peces clau.
El que cal fer per desenvolupar i aplicar solucions per al canvi climàtic és incloure i empoderar les dones i les nenes. A més, és una mesura intel·ligent.
Hi ha un indici indiscutible que vincula la inclusió de les dones en les polítiques i les decisions respecte del canvi climàtic amb millors resultats, més creixement econòmic i solucions sostenibles. Tanmateix, no podem donar per fet que s’abordarà automàticament el problema del canvi climàtic i del desenvolupament sostenible des de la perspectiva de gènere i d’empoderament de les dones i nenes.
Arreu del món massa sovint s’han de superar barreres culturals, estructurals i institucionals per garantir que les dones tinguin veu, capacitat d’actuació i autoritat per contribuir de manera eficient i plena a les solucions climàtiques —i beneficiar-se’n.
Cal que els que estan al capdavant dels governs, les empreses, les organitzacions intergovernamentals i la societat civil creïn consciència, impulsin accions i garanteixin polítiques sobre el clima des d’una veritable perspectiva de gènere. A més a més, caldrà que hi hagi un nivell sense precedents de col·laboració i cooperació entre aquests actors.
L’Acord de París i l’Agenda 2030 proporcionen un marc per controlar l’evolució en aquest sentit tant dels governs nacionals com dels qui haurien de contribuir al canvi, com ara les ciutats, les regions, les empreses i els inversors, entre d’altres.
Atreure de forma exhaustiva aquest esforç col·lectiu serà essencial per avaluar el progrés i introduir les modificacions necessàries i oportunes en la contribució de cada país segons l’Acord de París o el pla d’acció per al clima.
Les dones poden i han d’empoderar-se per poder ajudar a assolir els nostres objectius globals. Iniciatives com Women4Climate-C40 poden fer una contribució important a aquest esforç, en la mesura que la seva recerca sobre els vincles entre gènere, ciutats i canvi climàtic comencen a generar resultats. Aquests exhaustius conjunts de dades enforteixen i milloren les polítiques sobre el clima perquè garanteixen que les necessitats, les perspectives i les preferències de tota la població hi estan representades. Les dones constitueixen el 50% de la població i no poden ser excloses de les decisions sobre el desenvolupament.
Una altra iniciativa innovadora és la de l’estudi pioner del Comitè d’Ajuda al Desenvolupament (CAD) de l’OCDE que va analitzar de quina manera les dones es beneficien del finançament climàtic, en forma d’ajuda oficial bilateral per al desenvolupament tenint en compte el canvi climàtic.
Segons l’estudi, la coincidència de l’ajuda al desenvolupament climàtic amb un suport a la igualtat de gènere va representar només aproximadament el 30% de la cooperació bilateral el 2014, un total de 8.000 milions de dòlars americans. Fent de la igualtat de gènere un objectiu prioritari, els qui hi donen suport asseguren que aquesta ajuda va a parar a aquells que més el necessiten. Aquesta és la base per a un canvi veritablement transformador i una resiliència duradora.
Una altra conclusió clau del treball és que cal fer més perquè les dones tinguin oportunitats per participar en l’economia verda. I és veritat. Cal treballar-hi més.
Insto a tots els països a revisar els seus plans referents al clima i a incorporar-hi consideracions de gènere per garantir solucions climàtiques més eficients i sostenibles.
És fantàstic que seixanta-quatre països ja s’hi hagin posat i hagin inclòs aproximacions amb perspectiva de gènere en mesures preses segons l’Acord de París. Amb tot, no n’hi ha prou.
Els països poden sortir-ne molt beneficiats si troben les sinèrgies entre acció climàtica i acció encarada a l’empoderament de les dones. Aquesta és una de les lliçons més importants que hem après de les ciutats i les regions que han treballat sobre el terreny amb la societat civil tan diversa, el sector privat i les organitzacions de dones locals.
Arreu del món hi ha un reconeixement cada vegada més gran de la necessitat urgent d’augmentar el nombre de dones en la presa de decisions i en els càrrecs de direcció per afrontar el problema del canvi climàtic i la sostenibilitat. Però hi continua havent barreres en tots els sectors de l’economia: en l’empresa privada, en les institucions públiques i polítiques i en l’emprenedoria.
Una barrera essencial que hi ha al sector agrícola és la de la propietat i l’accés a la terra. Per exemple, a Tanzània, el dret a l’accés legal a la terra que té la dona no és suficient perquè els homes prenen moltes de les decisions sobre la propietat de la terra, cosa que fa difícil per a les dones ampliar i diversificar els conreus. Això pot alentir o impedir les respostes als efectes del canvi climàtic.
Aquesta dinàmica és massa corrent i es repeteix massa sovint i en massa llocs. És una dinàmica que podem i hem de canviar. Per exemple, el fet que la iniciativa Women4Climate-C40 se centri en el lideratge facilita el diàleg amb els líders actuals i la mentoria de les dones joves que han de formar part de la nostra pròxima generació de líders.
Estic molt contenta de ser una mentora global en aquesta iniciativa i de treballar per ajudar més dones joves a plantar cara al canvi climàtic dins les seves comunitats.
Al juny del 2017 vaig tenir la sort que m’oferissin l’oportunitat de formar part de la xarxa International Gender Champions i contribuir a l’empoderament de més dones líders. Faig tot el que puc per crear més espais que donin veu a les dones.
Com a part dels meus compromisos, vaig signar el compromís per la paritat en els panels de discussió, i això vol dir que demanaré als organitzadors de qualsevol acte en el qual jo intervingui que procurin que hi hagi paritat de gènere entre els participants. Tinc la intenció de fer que totes les organitzacions assumeixin les seves responsabilitats.
Vull assegurar-me que quan parlem d’un tema tan important com és el canvi climàtic, les dones que treballen en aquest camp tinguin les mateixes oportunitats que els homes de compartir els seus coneixements i perspectives. Això enriqueix els debats i fa més visible la fortalesa de les dones líders i expertes. La iniciativa Momentum for Change de la secretaria de l’ONU sobre el Canvi Climàtic també dona més visibilitat les dones que treballen en el canvi climàtic. Women for Results ha tret a la llum un tresor d’iniciatives locals, innovadores i creatives dirigides per dones.
En reconeixença de la importància del lideratge per assolir una acció sobre el canvi climàtic amb més perspectiva de gènere, el 2017 Women for Results se centra per primera vegada en dos àmbits separats: d’una banda en l’empoderament de les dones i, de l’altra, en el lideratge de les dones.
Continuarem traient a la llum projectes com el de Dar Si Hmad, l’activitat estrella de Women for Results el 2016 al Marroc, país amfitrió de la conferència de l’ONU sobre el Canvi Climàtic d’aquell any. Aquest grup dirigit per dones va dissenyar i instal·lar el sistema més gran del món per recollir aigua de la boira. Amb 600 metres quadrats de xarxes especials recullen aigua potable de la boira, i això permet de proveir d’aigua més de 400 persones de cinc comunitats vulnerables que viuen als límits de l’àrid desert del Sàhara.
L’aigua, un recurs valuós i escàs, té un paper central en la vida de les dones, que sovint han de dedicar tres hores al dia per anar i tornar d’uns pous allunyats i esgotats. Aquesta solució innovadora per a aquest problema persistent s’inspira en antigues pràctiques de recollida d’aigua, però amb un toc modern que tindrà resultats duradors. Un cop es va haver instal·lat la infraestructura per recollir i distribuir l’aigua de la boira, es van donar telèfons mòbils a les dones dels pobles, a les quals es va ensenyar a donar informació sobre la instal·lació, i això els va permetre de conservar el seu paper ancestral de gestores dels recursos hídrics.
Com em va explicar Jamila Bargach, directora de Dar Si Hmad, no es tracta només del medi ambient i de crear resiliència climàtica: «Les dones han guanyat mig dia, un temps que han dedicat a activitats econòmiques com la producció d’oli d’argània. Això ha estat molt positiu per a elles, per a les seves famílies i per a les seves comunitats».
Aquest només és un exemple entre molts d’altres que il·lustra els múltiples beneficis que es poden obtenir quan les dones estan al capdavant del disseny i l’aplicació de solucions climàtiques.
A la Conferència de les Parts (CoP 23), celebrada a Bonn al novembre del 2017, es va acordar que els membres de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CMNUCC) revisaran informació tècnica per entendre els reptes que cal afrontar per aconseguir una participació igualitària de les dones a les reunions de l’ONU sobre el Canvi Climàtic. Aquesta revisió de les opcions per augmentar el nombre de dones participants hauria d’oferir maneres d’eliminar les barreres que impedeixen que les dones arribin als nivells més alts de governança global.
Així doncs, hem vist que s’ha progressat en l’àmbit de la comunitat i en l’internacional.
Les dones comencen a guanyar terreny a les comunitats agrícoles i rurals i a les ciutats més grans i de creixement més ràpid. Però, sens dubte, tot això no és suficient.
Hem de compartir el que s’ha après gràcies als estudis, als treballs tècnics i als projectes sobre el terreny. Hem de tenir en compte els projectes proposats per Momentum for Change, C40 i tants d’altres, que treballen amb l’objectiu d’empoderar les dones per tal que les dones de totes les comunitats de cada país tinguin més protagonisme.
Els que exerceixen el poder han de fer lloc a les persones i donar-los l’oportunitat de fer-se sentir. Els dirigents han d’escoltar totes les veus, sobretot aquelles que històricament no han estat prou representades, i escoltar-les amb sinceritat i consideració. Han d’estar oberts al canvi.
L’acció sobre el clima ofereix l’oportunitat de transformar i millorar el desenvolupament econòmic i social. Hem d’aprofitar aquesta oportunitat per elevar les dones i les nenes a un nivell d’igualtat en una societat estable i sostenible caracteritzada per una pau i prosperitat duradores. Així és com les dones salvaran el planeta.
Investigadora i assessora independent sobre qüestions de gènere i geògrafa feminista. Cambridge, Regne Unit
Les ciutats agreugen el canvi climàtic i alhora poden promoure maneres de gestionar-lo i mitigar-lo. En el millor dels casos, fins i tot les ciutats més grans i més difícils de controlar poden ser creatives, seductores i embriagadores. Són capaces de donar als homes i a les dones la llibertat que els permeti ser autènticament ells mateixos, i d’oferir oportunitats de viure junts d’una manera constructiva sense tenir en compte la religió, la cultura, l’ètnia, la sexualitat, l’edat, les responsabilitats parentals i altres diferències. Les ciutats proporcionen el context i l’escenari per al canvi polític, ambiental i social —des de les protestes massives fins als projectes ecològics comunitaris i l’art creatiu—, cosa que ens anima a pensar en les maneres com podem viure millor junts i amb la natura que no és humana.
En el pitjor dels casos, però, les ciutats poden ser alienadores i divisives. La riquesa extrema, o fins i tot un nivell «confortable» de riquesa, permet als qui gaudeixen d’una seguretat econòmica de viure en una bombolla que els aïlla, sobretot, dels que hi ha al revers de les ciutats, com ara les persones sense sostre, els drogoaddictes, els treballadors del sexe al carrer o els membres de tribus urbanes.
Les ciutats són constructes influenciats per estructures socials, econòmiques i culturals: des dels símbols grandiloqüents del capital, com els gratacels que allotgen els bancs d’inversió, i els centres comercials privats als quals es dissuadeix els pobres d’anar i dels quals de vegades són expulsats per la força, fins a les comunitats emmurallades i exclusives dels rics. Les ciutats, com a tals, porten l’empremta de la desigualtat de gènere. Els edificis i l’ordenació urbanística sovint creen barreres que dificulten l’accessibilitat i la sensació de seguretat, la qual cosa genera un sentiment d’hostilitat, o bé senzillament no tenen en compte la importància de les dones. Per exemple, quantes estàtues que commemoren la vida d’una dona recordeu, en comparació amb els centenars d’estàtues de militars i figures polítiques masculines escampades per les ciutats de tot el món? L’explicació és ben senzilla: les ciutats són bàsicament construïdes pels i per als homes i, per tant, poden marginar les dones i impedir-los de prendre part de la vida urbana d’una manera plena.
Per més imaginatius que siguin els arquitectes, planificadors, urbanistes i promotors immobiliaris, és impossible que comprenguin del tot la vida i les preocupacions d’aquestes altres persones.
I així, les persones impossibles d’imaginar continuen estant marginades mentre les ciutats experimenten un creixement horitzontal i vertical. Ni tan sols quan es van crear les ciutats jardí i les noves ciutats dissenyades perquè les famílies no haguessin de viure amuntegades en habitatges foscos, humits i insalubres a les ciutats britàniques del segle XX, no es van tenir en compte els interessos de les dones. A mes a més, les ciutats que reforcen la desigualtat de gènere també solen agreujar el canvi climàtic.
A pesar de les iniciatives orientades a animar les noies a estudiar STEM (acrònim anglès de ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques), assignatures universals, la majoria dels promotors immobiliaris, planificadors, arquitectes, topògrafs, urbanistes i enginyers civils són homes. I també ho són els polítics nacionals i municipals que prenen les decisions d’encarregar edificis i de construir, enderrocar i reconstruir zones i infraestructures urbanes. Possiblement moltes actuacions urbanístiques són projectes vanitosos dissenyats per realçar la imatge de les empreses que els financen, els polítics que els autoritzen i els arquitectes «estrella» que els dissenyen. Sovint, els projectes de carreteres importants són pensats i construïts com a entitats en si mateixos, en comptes d’elements al servei dels barris que travessen. La zona de North Kensington de Londres va quedar dividida en dues parts pel tram d’autopista elevat i ample que es va construir els anys seixanta. Tot i que la comunitat local s’hi va oposar enèrgicament, es va tirar endavant la construcció de l’autovia Westway, que va consolidar una barrera entre el sud pròsper del barri de Kensington i Chelsea, i el nord, que es caracteritza pels blocs alts d’habitatges municipals i del qual tenim el trist record de l’incendi de la Torre Grenfell del 2017. L’autovia uneix el centre de Londres amb els barris residencials benestants i les ciutats dormitori dels comtats veïns de l’oest, i permet als conductors de circular-hi ràpidament, sense ser conscients de la destrucció de la comunitat que hi ha a sota contaminant els que dormen al ras sota l’estructura, ni de les vides dels qui viuen als habitatges públics de Lancaster West Estate, entre els quals hi havia la Torre Grenfell, construïts després de l’autovia de Westway, els anys setanta.
Uns anys abans, Jane Jacobs, periodista especialitzada en temes d’arquitectura i autora de The Death and Life of Great American Cities, va aconseguir posar el punt de mira en els interessos i processos municipals econòmics i polítics que fomentaven la construcció d’autopistes que travessaven immenses extensions de les ciutats dels Estats Units.1 Aquestes carreteres estaven flanquejades per blocs de pisos i d’oficines, i actualment se’n poden veure rèpliques a la majoria de les ciutats del món. Les seves crítiques i el seu activisme local a la dècada de 1950 van inspirar la protesta contra la destrucció del Greenwich Village i de la Washington Square del segle XIX de Nova York. La defensa que feia Jacobs de la perspectiva humana va ser criticada pel cèlebre urbanista nord-americà Lewis Mumford, que deia de Jacobs que fomentava «remeis casolans de la mare Jacobs», i que menyspreava les observacions de la periodista sobre les activitats veïnals titllant-les de «petites aventures que donen color al dia a dia d’una mestressa de casa».2 Aquesta crítica parteix del supòsit que les activitats que tenen a veure amb la cura no remunerada dels fills, del veïnat i dels familiars d’edat avançada i amb les feines domèstiques tenen menys valor que les dels empleats remunerats que es traslladen cada dia per anar a la feina. Aquest supòsit encara és present en el debat de portar la canalla a escola amb cotxe (generalment ho fan les dones), cosa que és vista com més prescindible que els desplaçaments amb cotxe per anar a la feina (en general fets pels homes).
Precisament són els que van a la feina amb cotxe els que més es beneficien de la construcció de vies de transport ràpid com a part del desenvolupament i renovació de les ciutats. Per exemple, moltes carreteres, com la Westway, són bàsicament radials, dissenyades per ajudar els que es desplacen cada dia per anar al lloc de treball remunerat, encara que «probablement l’home només haurà d’anar i venir de casa un cop al dia, mentre que la dona ho haurà de fer molts cops, per tenir cura de la família i portar la casa. Malgrat aquesta desigualtat, les dones són més propenses que els homes a fer servir el transport públic, per la qual cosa han de fer desplaçaments complicats i que demanen molt de temps quan acompanyen les criatures a les escoles bressol i els altres familiars dependents a les consultes dels metges i als hospitals, o quan van a comprar per a la família i per als veïns i, al mateix temps, ho combinen amb feines de temps parcial o jornada completa. A més a més, solen estar més mal pagades que els homes.
Dolores Hayden, historiadora urbana i professora d’arquitectura, ha criticat els barris residencials de la perifèria de les ciutats nord-americanes, dels quals diu que han estat planificats per eternitzar un model de família d’una cultura específica i amb aspiracions a ascendir en l’escala social, en el qual l’«amo de la casa» guanya els diners i «la mestressa de casa» fa les feines domèstiques i té cura dels fills sense cobrar.3 Els barris residencials dormitori, en què cada unitat familiar està aïllada de la de la vora, tenen uns costs socials i ambientals: requereixen molts desplaçaments amb cotxe de distàncies llargues i innecessàries, i cada casa i jardí estan equipats de forma independent amb aparells que fomenten un consum perjudicial per al medi ambient i un aïllament encara més gran; és un estil de vida consumista que Joni Mitchell observa de forma poètica a la seva cançó del 1975 «The Hissing of Summer Lawns» (La remor dels jardins de gespa a l’estiu).
Separar les zones residencials (extensives) dels centres (intensius) de treball remunerat, i els habitatges per a ingressos alts dels habitatges per a ingressos baixos encara resulta més feixuc per a aquells que treballen als despatxos i a les cases del rics. En un treball de recerca desenvolupat a Istanbul4 i un altre a Santiago de Xile,5 s’han analitzat els desplaçaments que fan, sobretot, les dones pobres per anar de casa seva, en barris perifèrics, al lloc on treballen netejant, cuidant criatures i realitzant altres feines domèstiques, en despatxos del centre o a les cases dels rics. Els desplaçaments de fins a tres hores d’anada i tres més de tornada, més llargs i tot si es busquen mitjans de transport més barats, agreugen la vida ja prou tensa d’aquestes treballadores i alhora contribueixen al canvi climàtic. Una ciutat on les distàncies fossin més curtes —model de ciutat al qual aspira Berlín— reduiria les emissions de diòxid de carboni i faria més fàcil la vida d’aquestes dones.
A més a més, les decisions i les polítiques urbanístiques sobre salut i educació, en particular al Regne Unit a partir de finals dels anys noranta, han refermat la tendència a construir instituts, hospitals i universitats, així com també centres comercials i parcs empresarials, en zones que no sempre tenen un bon servei de transport públic. Això genera més trànsit rodat i més emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, i complica el treball domèstic de moltes dones i d’alguns homes. Quan defensa una «mobilitat de la cura», Inés Sánchez de Madariaga presenta dades europees de la Harmonised European Time Use Survey (enquesta sobre l’ús del temps a Europa) que demostren que les dones passen més del doble de temps que els homes tenint cura dels altres i fent feines domèstiques i que, sense un sistema de transport que reconegui la importància que té minimitzar els desplaçaments, la qualitat de vida de les dones i la qualitat del medi ambient se’n ressenten. La solució que proposa Sánchez de Madariaga és una ciutat de distàncies curtes i que faci èmfasi en tot el que és local, per minimitzar, d’aquesta manera, els danys al medi ambient i ampliar les oportunitats d’interacció entre els veïns.6
Comprar en línia pot semblar una solució per als qui tenen problemes de temps, però cal que s’estudiïn i es tinguin en compte les necessitats de les dones i els impactes per al medi ambient. Si bé encara no s’ha fet gaire recerca sobre els efectes ambientals de la compra per Internet, segons un projecte de recerca als Estats Units, s’ha observat un augment en el temps de desplaçament, retards, velocitat mitjana i emissions de gasos d’hivernacle en la xarxa del transport urbà.7 D’altra banda, 1 Million Women, una associació de dones australiana l’objectiu de la qual és crear un «moviment de dones i noies fortes i inspiradores que treballen pel canvi climàtic», adverteix d’un augment important de la demanda de cartró de resultes de la compra per Internet.8
Moltes de les decisions en la planificació i el disseny urbanístic han portat a la creació de ciutats que són percebudes com llocs insegurs, i les decisions polítiques agreugen aquesta percepció. L’enllumenat, per exemple, és un tema polèmic, perquè la necessitat de reduir el consum d’energia posa en perill la seguretat. En aquest sentit, uns grups de dones de Cambridge van oposar-se a aquesta mesura quan l’autoritat responsable de les carreteres va pretendre estalviar diners reduint l’enllumenat a la nit. La manca de vigilància als carrers i les zones públiques crea la sensació d’inseguretat i es produeix quan l’ús mixt d’aquests llocs és substituït per una sola activitat. Jane Jacobs descriu amb malenconia el tragí urbà diari que comença quan les botigues obren ben d’hora i surten els trens plens de gent que va a treballar, que continua amb les mares que acompanyen els nens a l’escola, que compren i fan vida social al parc o al carrer.9 El dia s’acaba amb bars i restaurants actius fins ben tard al vespre. Amb una activitat tan variada sempre hi ha ulls que vigilen el carrer. Quan es substitueix una activitat tan diversa per monocultures de pisos, oficines o botigues, no tan sols augmenten el nombre de desplaçaments, la contaminació i els nivells d’aïllament, sinó que, a més, les persones, i sobretot les dones, s’hi senten menys segures.
Així doncs, qui construeix aquestes ciutats? Les professions de topògraf, planificador, enginyer civil, arquitecte i d’altres relacionades amb el medi ambient són predominantment masculines i, se suposa, masculinistes.10
El Royal Town Planning Institute va informar que, l’any 2015, el 35% dels seus membres eren dones (però no totes exercien com a planificadores),11 mentre que The Architects’ Journal va informar el 2016 que el 25% dels arquitectes col·legiats al Regne Unit eren dones.12 Segons un estudi sectorial fet el 2014 sobre aquesta professió a Europa, el 39% dels arquitectes eren dones, però els homes guanyaven una tercera part més que les dones.13 Als EUA, el 2014, el 30% dels membres del col·legi professional d’arquitectes eren dones, però només el 25% exercien la professió.14 Els arquitectes «estrella» són pràcticament tots homes: només una dona ha guanyat la Medalla d’Or que atorga cada any l’American Institute of Architects des del 1907, i a títol pòstum; el prestigiós premi Pritzker ha estat concedit en solitari a una dona només una vegada —i dues més compartida amb un home—; i la Medalla d’Or RIBA només ha estat atorgada a una dona en solitari una vegada —i tres més compartida amb homes —. A la sisena enquesta global «Women in Architecture», realitzat per l’Architectural Review (2017),15 es denuncia la bretxa salarial de gènere i les condicions laborals desfavorables que no ajuden a assumir les responsabilitats relacionades amb la cura de les persones a càrrec. Més de la meitat de les dones enquestades van identificar el sexisme, la discriminació i l’assetjament com a factors que feien que les dones «perdessin la fe» en la professió, i van insinuar que hi havia poques possibilitats que canviés res respecte de qui dissenya els edificis i les ciutats a curt i mitjà termini.
Aquesta és la trajectòria inevitable per a la ciutat del segle XXI? Les ciutats menys segures i més difícils de gestionar a causa de la segregació de les activitats i de les classes socials també comporten un nivell més alt d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle. Els projectes de desenvolupament massiu produiran una greu petjada de carboni. Centrar l’atenció en la igualtat de gènere pot ajudar a crear ciutats que siguin menys perjudicials per al medi ambient i més justes per a les dones? I si les ciutats arriben a ser llocs millors perquè hi visquin les dones, no ho seran també per als homes?
Hi ha molts exemples de projectes urbans en els quals ja s’ha intentat combinar la justícia de gènere i l’ambiental. Als països del nord d’Europa, com Suècia i els Països Baixos, s’han desenvolupat projectes d’habitatges públics per a dones, on les dones grans que viuen soles o mares joves amb fills a càrrec poden viure d’una manera més cooperativa, compartint la cuina, serveis de cura dels infants o coberts per a les eines, i reduir l’aïllament i augmentar l’eficiència energètica fent un fons comú d’alguns recursos materials. El Frauen-Werk-Stadt (FWS), a Viena, va ser construït després d’un concurs que es va adreçar només a les dones, en un intent d’eliminar les restriccions dels concursos per a plans directors als quals tan sols es convidaven homes. Això va ser possible gràcies a l’Oficina de la Dona, creada a Viena el 1992 i que encara treballa per fomentar el disseny amb sensibilitat a les qüestions de gènere i del medi ambient. Un segon projecte del FWS desenvolupat a la primera dècada del 2000 es va centrar en la vida a la vellesa. Aquest projecte s’adreça sobretot a les dones, que són més nombroses que els homes a la vellesa, però també beneficia els homes d’edat avançada. Els principis en què es basen tots dos projectes són la flexibilitat de l’espai (habitacions que poden tenir diversos usos), la convivència intergeneracional, el contacte visual amb espais d’esbarjo dins i fora dels pisos, les instal·lacions comunes, els trasters, els espais socials i els espais que semblen i són segurs.16
Aquesta iniciativa va ser font d’inspiració a Berlín el 2001, quan es van elaborar lleis que obliguen, en l’àmbit de l’ordenació urbanística i la construcció, a tenir en compte les relacions de gènere i la manera com aquestes relacions interactuen amb altres característiques socials, demogràfiques i culturals.17 Una planificació així reforça la comunitat i la sensació de pertinença a un lloc i augmenta l’ús mixt dels edificis, l’accessibilitat, la mobilitat i el focus en la ciutat compacta. L’habitatge amb perspectiva de gènere té en compte la mescla intergeneracional i social, proporciona allotjament sòlid i flexible per minimitzar el nombre de desplaçaments que ha de fer una família, i conserva els recursos per mitjà de l’eficiència energètica. Aquesta classe de mesures poden contribuir a reduir els gasos amb efecte d’hivernacle i la petjada de carboni de la ciutat. Berlín té una rica tradició en les opcions d’habitatge alternatiu amb beneficis ambientals i socials; per exemple, un lloc web de cohabitatge informa de 1.000 unitats de cohabitatge, en les quals es combinen espais privats amb instal·lacions comunitàries en diferents graus i amb beneficis socials i ambientals.18 Lidewij Tummers ha fet un estudi del cohabitatge a tot Europa per entendre la simbiosi entre la igualtat de gènere i un baix impacte del diòxid de carboni. Reconeixent el poder de l’entorn edificat per reforçar la conducta i l’estil de vida dels individus, Tummers conclou que el trastorn social necessari per assolir la igualtat de gènere «pot ser la clau per resoldre els reptes que planteja el canvi climàtic d’una manera justa».19 Naturalment, tal com han argumentat les ecofeministes, això requereix que repensem les relacions de gènere per tal de garantir que la igualtat de gènere es pot assolir canviant el domini de la masculinitat industrial que estableix normes masculines de conducta, inclosa la seva relació amb la natura no humana.20
Els projectes a petita escala, dissenyats en col·laboració amb les comunitats a qui van destinats, poden ser beneficiosos per a les dones i per al medi ambient quan tenen en compte la vida complexa i les diverses activitats de les persones implicades en el procés de disseny. En són exemples el Col·lectiu Punt 6 de Barcelona,21 creat en resposta a la legislació nacional per incloure una perspectiva de gènere en el disseny d’espais i instal·lacions urbans, i Urbanistas, una xarxa dirigida per dones que treballa amb organitzacions professionals d’urbanisme al Regne Unit i a Austràlia per encoratjar «les dones a aprofitar els seus valors personals i la seva experiència professional per crear projectes […] per [assolir] la igualtat i la justícia socials».22
Les estratègies formals i informals que hem presentat en aquest article són exemples de maneres com les dones poden intervenir com a professionals urbanes i com a membres de la comunitat per abordar els problemes de desigualtat de gènere actuals i la millora de la vida de les dones, i els homes, de diferents entorns socials de les ciutats. Aquestes estratègies, a més, tenen un impacte menor en el medi ambient que la planificació, el desenvolupament i el disseny urbanístics predominants. Atesa la vulnerabilitat de les zones urbanes davant del canvi climàtic i la contribució de les formacions urbanístiques actuals a aquest canvi climàtic, calen urgentment estratègies alternatives per a la vida a les ciutats; si se cedeix part del poder de decisió a les dones, se’n poden trobar.23 Això seria un canvi molt positiu en la norma de gènere predominant, en la qual les dones estan atrapades, per culpa dels promotors immobiliaris i les expectatives masculines, dins del «ranxo dalt del turó» i dins de «la remor dels jardins de gespa» de la distopia ambiental i sexista que descriu Joni Mitchell.