II
Lady Susan
a la senyora Johnson
Langford
T’equivocaves, estimada Alicia, en suposar que em quedaria en aquesta casa la resta de l’hivern. Em sap molt greu dir-te fins a quin punt anaves errada, perquè poques vegades he passat tres mesos més plaents que els que se n’acaben d’anar volant. Ara com ara no hi ha res que vagi bé. Les dones de la família s’han unit en contra meu. Tu vas preveure com anirien les coses, quan vaig arribar a Langford; i en Manwaring és tan extraordinàriament agradable que jo mateixa tenia alguns temors. Recordo que mentre el cotxe em portava cap a la casa em vaig dir a mi mateixa: «Aquest home m’agrada; Déu no vulgui que això causi cap mal!» Però estava decidida a comportar-me amb circumspecció, a recordar que només feia quatre mesos que era vídua i a restar tan quieta com fos possible..., i això és el que he fet. Estimada criatura, no he permès els compliments de ningú llevat dels d’en Manwaring, he defugit qualsevol mena de flirteig general; i, d’altra banda, no he distingit cap dels molts homes que han desfilat per aquí, exceptuant sir James Martin, a qui vaig dedicar certa atenció per tal d’allunyar-lo de la senyoreta Manwaring. Però si la gent sabés els motius que em van empènyer a fer això, m’honorarien. He estat acusada de ser una mare cruel, però va ser el sagrat impuls de l’afecte maternal, va ser el benestar de la meva filla el que em va esperonar; i si aquesta filla no fos la noia més ximpleta de la terra, els meus esforços haurien obtingut la recompensa deguda. Sir James, realment, em va demanar la mà de la Frederica, però ella, que ha vingut al món per turmentar-me, va decidir oposar-se amb tanta violència al matrimoni que vaig creure convenient deixar de banda el pla, de moment. Més d’un cop m’he penedit de no haver-m’hi casat jo mateixa, i només que l’estupidesa tan digna de menyspreu del jove fos un xic menor, certament m’hi casaria, però he de reconèixer que en aquest aspecte sóc força romàntica, i la riquesa per si mateixa no em satisfà. El desenllaç de tot plegat és molt exasperant. Sir James se n’ha anat, la Maria treu foc pels queixals i la senyora Manwaring està insuportablement gelosa; està tan gelosa, en realitat, i tan enrabiada amb mi, que no m’estranyaria que, empesa per la fúria del seu temperament, demanés permís al seu tutor per adreçar-se-li; però sé que, respecte d’això, el teu marit serà el meu aliat. L’acte més gentil i afable de la seva vida va ser repudiar-la per sempre quan ella es va casar. Et demano, per tant, que mantinguis viu el seu ressentiment. L’estat actual de coses és deplorable: mai no havia vist un trasbals tan gran en una llar, tota la família està barallada, i en Manwaring a penes gosa dirigir-me la paraula. Ha arribat l’hora que me’n vagi; per això he decidit partir, i espero poder passar un dia agradable amb tu a ciutat aquesta setmana. Si gaudeixo tan poc del favor del senyor Johnson com sempre, m’has de venir a veure al número 10 de Wigmore Street; però espero que no sigui així, perquè, com que al senyor Johnson, a pesar de tots els seus defectes, sempre se li atorga el gran títol de «Respectable», i com que és cosa sabuda que sóc una amiga tan íntima de la seva esposa, el fet que em menyspreï té un aire inoportú. Passaré per Londres anant cap a aquell lloc insofrible, un poblet rural, perquè realment me’n vaig a Churchill. Perdona’m, estimada amiga, és l’única opció que tinc. Si hi hagués algun altre lloc a Anglaterra on pogués anar, el preferiria. En Charles Vernon em provoca aversió, i temo la seva esposa. I, tanmateix, hauré de restar a Churchill fins que no sorgeixi alguna cosa millor. La meva filla m’acompanyarà a ciutat, i allà la deixaré a cura de la senyoreta Summers, a Wigmore Street, fins que posi una mica de seny. En aquest lloc farà bones relacions, perquè les noies són totes de les millors famílies. El preu és exorbitant, molt més elevat del que podria pagar mai.
Adéu. Tan bon punt arribi a ciutat t’escriuré unes quantes ratlles.
Sempre teva,
Susan Vernon
