V.1: octubre del 2019
Títol original: Where The Crawdads Sing
© Delia Owens, 2018
© de la traducció, Patrícia Aguiló, 2019
© d'aquesta edició, Futurbox Project, S. L., 2019
Tots els drets reservats, inclòs el dret de reproducció total o parcial en qualsevol forma.
Aquesta edició s'ha publicat mitjançant acord amb G.P. Putnam’s Sons, segell de Penguin Publishing Group, una divisió de Penguin Random House LLC.
Disseny de coberta: Taller de los Libros
Imatge de coberta: John & Lisa Merrill - Getty Images | AnnaTamila - Shutterstock | CribbVisuals - Istockphoto
Correcció: Gemma Garrigosa i Núria Solano
Publicat per Àtic dels Llibres
Carrer d’Aragó, 287, 2n 1a
08009, Barcelona
info@aticodeloslibros.com
www.aticodeloslibros.com
ISBN: 978-84-17743-40-6
IBIC: FA
Conversió a ebook: Taller de los Libros
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser efectuada amb l’autorització dels titulars, amb excepció prevista per la llei. S’ha de dirigir a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fer servir algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).
Delia Owens (Geòrgia, Estats Units, 1949) va formar-se com a zoòloga i etòloga. Va créixer a Thomasville i es va graduar en Zoologia a la Universitat de Geòrgia. Després de passar vint-i-tres anys a l'Àfrica, va traslladar-se a un ranxo d'Idaho, al nord-oest dels Estats Units, on va escriure La noia salvatge, la seva primera novel·la, que ha estat descrita com «la nova gran novel·la americana» i els drets de traducció de la qual s'han venut a més de quaranta països.
Una novel·la exquisida, una oda a la naturalesa i a allò salvatge
Durant anys, els rumors de l'existència de la Noia Salvatge han pertorbat la vida de la petita localitat de Barkley Cove, un tranquil poble de pescadors a Carolina del Nord. Abandonada als sis anys, la Kya és una jove sensible, intel·ligent i d'una bellesa insòlita que ha sobreviscut en soledat als aiguamolls, amb la naturalesa com a única amiga. És una supervivent nata. La seva vida solitària es complica quan un home apareix assassinat al pantà i l'acusen del crim. Llavors, tots els seus misteris sortiran a la llum.
Una novel·la magistral que ens parla dels secrets de l'ésser humà, les pulsions que ens mouen i la veritable naturalesa de l'amor i l'odi.
El fenomen literari de l'any: més de 3 milions d'exemplars venuts als Estats Units i traduïda a més de 40 idiomes
«Un misteriós assassinat, una educació sentimental i una oda a la naturalesa.»
The New York Times Book Review
«Una novel·la meravellosa […]. La Kya és una heroïna inoblidable».
Publishers Weekly
«Aquesta magnífica novel·la té una mica de tot: misteri, amor i personatges fascinants.»
Nicholas Sparks
«A través de la història de la Kya, Owens explora l'efecte de la soledat en l'ésser humà.»
Vanity Fair
«Commovedora. Una exploració original de l'aïllament i la naturalesa des de la perspectiva d'una dona.»
Entertainment Weekly
Portada
Newsletter
Pàgina de crèdits
Sobre aquest llibre
Dedicatòria
Mapa
Primera parte: La maresma
Pròleg
Capítol 1: La mare
Capítol 2: En Jodie
Capítol 3: En Chase
Capítol 4: L'escola
Capítol 5: La investigació
Capítol 6: Un vaixell i un noi
Capítol 7: Temporada de pesca
Capítol 8: Dades negatives
Capítol 9: En Jumpin'
Capítol 10: Només és herba al vent
Capítol 11: Bosses d'arpillera plenes
Capítol 12: Penics i farinetes
Capítol 13: Plomes
Capítol 14: Fibres vermelles
Capítol 15: El joc
Capítol 16: La lectura
Capítol 17: Creuant el llindar
Capítol 18: La canoa blanca
Capítol 19: Alguna cosa
Capítol 20: Quatre de juliol
Capítol 21: Coop
Segona part: El pantà
Capítol 22: La mateixa marea
Capítol 23: La conquilla
Capítol 24: La torre de vigilància
Capítol 25: Una visita de la Patti Love
Capítol 26: La barca a la riba
Capítol 27: A Hog Mountain Road
Capítol 28: El pescador de gamba
Capítol 29: Algues
Capítol 30: Els corrents
Capítol 31: Un llibre
Capítol 32: Coartada
Capítol 33: La cicatriu
Capítol 34: L'escorcoll de la cabana
Capítol 35: La brúixola
Capítol 36: Per atrapar una guineu
Capítol 37: Taurons grisos
Capítol 38: Justícia Dominical
Capítol 39: En Chase per casualitat
Capítol 40: Cypress Cove
Capítol 41: Un petit ramat
Capítol 42: Una cel·la
Capítol 43: Un microscopi
Capítol 44: Company de cel·la
Capítol 45: La gorra vermella
Capítol 46: El rei del mon
Capítol 47: L'expert
Capítol 48: Un viatge
Capítol 49: Disfresses
Capítol 50: El diari
Capítol 51: Lluna minvant
Capítol 52: El motel Tres Muntanyes
Capítol 53: Baula perduda
Capítol 54: Viceversa
Capítol 55: Flors d'herba
Capítol 56: La garsa nocturna
Capítol 57: La lluerna
Sobre l'autora
Volem convidar-lo a subscriure's a la newsletter d'Àtic dels Llibres. Rebrà informació sobre ofertes, promocions exclusives i serà el primer a conèixer les nostres novetats. Només ha de clicar en aquest botó.
Per l’Amanda, la Margaret i la Barbara:
Aquí us dic que,
si no us hagués vist mai,
no us hauria conegut mai.
Us vaig veure,
us vaig conèixer,
us vaig estimar,
per sempre.
El meu agraïment més profund al meu germà bessó, Bobby Dykes, per tota una vida d’inimaginable ànim i suport. Gràcies a la meva germana, Helen Cooper, per haver-me ajudat sempre, i al meu germà, Lee Dykes, per haver cregut en mi. Estic molt agraïda a la meva família i als meus amics pel seu suport incondicional, ànim i rialles: Amanda Walker Hall, Margaret Walker Weatherly, Barbara Clark Copeland, Joanne i Tim Cady, Mona Kim Brown, Bob Ivey i Jill Bowman, Mary Dykes, Doug Kim Brown, Ken Eastwell, Jesse Chastain, Steve O’Neil, Andy Vann, Napier Murphy, Linda Denton (per les pistes d’esquí i de cavalls), Sabine Dahlmann, i Greg i Alicia Johnson.
Per llegir i comentar el manuscrit, dono les gràcies a Joanne i Tim Cady (nombroses lectures!), Jill Bowman, Bob Ivey, Carolyn Testa, Dick Burgheim, Helen Cooper, Peter Matson, Mary Dykes, Alexandra Fuller, Mark Owens, Dick Houston, Janet Gause, Jennifer Durbin, John O’Connor i Leslie Anne Keller.
Al meu agent, Russell Galen, li agraeixo haver estimat i comprès la Kya i les lluernes, i la seva entusiasta determinació perquè s’expliqués aquesta història.
Gràcies a G. P. Putnam’s Sons per publicar les meves paraules. I també estic molt agraïda a la meva editora, Tara Singh Carlson, pels seus ànims, la seva meravellosa feina d’edició i la seva visió de la meva novel·la. I a Helen Richard, també de Putnam, per ajudar-me sempre.
Gràcies especials a Hannah Cady per la seva alegre ajuda amb algunes de les tasques més mundanes i desagradables, com ara encendre fogueres, per a la tasca d’escriure una novel·la.
1969
La maresma no és un pantà. La maresma és un espai lluminós on l’herba creix a l’aigua i l’aigua flueix fins al cel. On hi deambulen lents rierols que porten a l’astre sol fins al mar i on aus de potes llargues s’alcen amb una gràcia inusitada —com si no estiguessin fetes per volar— contra el grall d’un miler d’oques blanques.
Llavors, a la maresma, aquí i allà, el pantà llisca fins a profunds fangars, ocult en enganxosos boscos. L’aigua de pantà és estanca i fosca, la seva fangosa gola s’empassa la llum. En aquests cataus fins i tot els cucs nocturns són diürns. S’hi senten sorolls, és clar, però, comparat amb la maresma, el pantà és silenciós, ja que la seva descomposició és cel·lular. Allà la vida es descompon i fa pudor i torna a l’humus podrit; un delit torbador de la mort que engendra vida.
El matí del 30 d’octubre de 1969, el cos d’en Chase Andrews es va trobar al pantà, que l'hauria absorbit de forma silenciosa, rutinària. Ocultant-lo per sempre. Un pantà ho sap tot de la mort, sense considerar-la forçosament cap tragèdia, i encara menys un pecat. Aquell matí, dos nois del poble van anar en bicicleta a la vella torre de bombers i van veure la seva jaqueta texana des del tercer tram de l’escala.
1961
Un vent abrasador va agitar les fulles dels margallons com si fossin ossets secs. La Kya no va sortir del llit els tres dies següents a renunciar a en Tate. Empesa per la desesperació i la calor, amb la pell enganxosa, es regirava entre la roba i els llençols humits per la suor. Enviava els dits dels peus en missions de recerca de llocs frescos entre els llençols, però no en trobaven cap.
No es va adonar de quan va sortir la lluna ni va veure el gran mussol banyut llançar-se de dia a caçar un gaig blau. Des del llit podia sentir que la maresma la cridava amb les ales de les merles a alçar el vol, però no hi va anar. Li va doldre el cant plorós de les gavines sobre les ones, que la cridaven, però, per primera vegada a la vida, no hi va anar. Esperava que el dolor per ignorar-les substituís el del seu cor esquinçat. No va ser així.
Es preguntava amb llanguiment què havia fet perquè tothom l’abandonés. La seva mare. Les seves germanes. La seva família. En Jodie i ara en Tate. Els seus records més punyents eren els de les dates desconegudes en què els membres de la seva família van enfilar el caminoi per marxar. L’últim retall d’una bufanda blanca vista entre les fulles. Un munt de mitjons deixats en un matalàs a terra.
En Tate i la vida i l’amor havien estat la mateixa cosa per a ella. I ja no tenia en Tate.
—Per què? Per què? —va dir en veu baixa entre els llençols—. Se suposava que eres diferent. Que et quedaries. Vas dir que m’estimaves, però això no existeix. No hi ha ningú a la Terra amb qui es pugui comptar.
I des d’un lloc en el més profund del seu ésser es va prometre no tornar a confiar o estimar ningú.
Sempre havia trobat les forces i l’ànim per sortir del fang, per fer la passa següent, per molt insegura que fos. I on l’havia portat tant d’esforç? Entrava i sortia de l’entreson.
De sobte, el sol li va colpejar la cara, brillant, pletòric, encegador. En tota la seva vida no havia dormit fins al migdia. Va sentir un suau cruixit i, quan es va incorporar sobre les espatlles, va veure un astor de Cooper de la mida d’un corb quiet a l’altre costat de la mosquitera, mirant cap a l’interior. Per primera vegada en dies va sentir que alguna cosa despertava el seu interès. Es va aixecar mentre l’astor alçava el vol.
Finalment, va preparar unes farinetes d’aigua calenta i gra i es va dirigir a la platja a donar menjar a les gavines. Quan va ser a la platja, les gavines van sobrevolar i van descendir en estols, i ella es va deixar caure de genolls i va llançar el menjar a la sorra. Mentre se li amuntegaven al voltant, va sentir que li fregaven els braços i les cuixes amb les plomes, i va tirar el cap enrere i va somriure amb elles. Fins i tot amb les llàgrimes solcant-li les galtes.
La Kya no es va moure de casa tot el mes següent al Quatre de Juliol; no va anar a la maresma, ni a buscar benzina o queviures on treballava en Jumpin’. Va viure de peix sec, musclos i ostres. Farinetes i verdures.
Quan va tenir els prestatges buits, va anar finalment a comprar provisions a en Jumpin’, però no va parlar amb ell com sempre. Va comprar i el va deixar allà, mirant-la fixament. Necessitar la gent acabava sent dolorós.
Uns matins després, l’astor de Cooper tornava a ser als esglaons i la mirava a través de la mosquitera. «Que estrany», va pensar mentre tombava el cap per mirar-lo.
—Hola, Coop.
L’ocell va fer un bot, es va elevar, va fer un vol de reconeixement i va pujar fins als núvols. Mentre mirava, la Kya per fi es va dir: «He de tornar a la maresma», i va sortir amb la barca, a navegar per canals i torrents, a cercar nius d’ocells, plomes i petxines per primer cop d’ençà que l’havia abandonat en Tate. Tanmateix, no podia deixar de pensar-hi. Les fascinacions intel·lectuals o les noies maques de Chapel Hill l’havien atret. No podia imaginar com devien ser les universitàries, però prenguessin la forma que prenguessin sempre serien millors que una boja descalça de cabells descambuixats que vivia en una cabana.
Cap a finals d’agost, la seva vida es va tornar a assentar: viatges amb barca, recol·lectar, pintar. Van passar els mesos. Anava a comprar a en Jumpin’ quan ho requeria la falta de subministraments, però hi parlava molt poc.
Les seves col·leccions es van especialitzar, col·locades de manera metòdica per ordre, gènere i espècie; per l’edat segons els ossos, per la grandària d’acord amb els mil·límetres de ploma o pel to de verd més delicat. La ciència i l’art s’entrellaçaven en les característiques d’unes i altres, colors, tons, espècies; la vida teixia una obra mestra plena de coneixement i bellesa que ocupava cada racó de la seva cabana. Era el seu món. Havia crescut amb tot això sola, com el tronc d’una vinya, i contenia totes les meravelles.
Però, a mesura que creixia la col·lecció, també ho feia la seva solitud. Al pit hi tenia un dolor tan gran com el seu cor. Res ho calmava. Ni les gavines, ni un esplèndid capvespre ni la més rara de les petxines.
Els mesos es van convertir en un any.
La solitud es va fer més pesant del que podia suportar. Anhelava la veu, la presència, el tacte d’algú, però anhelava encara més protegir-se el cor.
Els mesos van passar fins a conformar un altre any. I un altre.
La primera nit van dormir a la platja, i l’endemà ell es va mudar a la cabanya. Va fer les maletes i les va desfer en la mateixa marea. Com fan les criatures de la sorra. Mentre passejaven l’horabaixa per la riba, la va agafar de la mà i la va mirar.
—Et casaràs amb mi, Kya?
—Estem casats. Com les oques.
—D’acord. Puc viure amb això.
Al matí es van aixecar a l’alba i, mentre en Tate preparava cafè, la Kya va fregir blat de moro a la vella paella de ferro de la mare, ennegrida i escantellada, on preparava farinetes i ous mentre l’alba descansava sobre la llacuna. Amb el bernat posat sobre una pota enmig de la boira. Recorrien estuaris, passaven a gual canals i saltaven rierols estrets per recol·lectar plomes i amebes. A la nit navegaven a la vella barca de la Kya fins al vespre, per després nedar nus a la llum de la lluna o estimar-se en llits entre fredes falgueres.
Els laboratoris Archbald van oferir feina a la Kya, però la va rebutjar i va seguir escrivint llibres. Amb en Tate van contractar un picapedrer perquè construís darrere de la cabana un laboratori i un estudi amb fusta i taulons tallats amb destral i el sostre de llauna. En Tate li va regalar un microscopi i van posar taules de treball, prestatges i armaris per als espècimens. Safates d’instruments i subministraments. Després van reformar la cabanya, hi van construir un nou dormitori, un lavabo i una sala d’estar més gran. Ella va insistir a mantenir la cuina tal com estava i l’exterior sense pintar, perquè la seva llar, que ja era més que una cabanya, seguís semblant real, castigada pels elements.
Va trucar a en Jodie des d’un telèfon a Sea Oaks i el va convidar a visitar-los amb la seva esposa, la Libby. Els quatre van explorar la maresma i van pescar. Quan en Jodie va pescar un gran besuc, la Kya va llançar un xiscle.
—N’has pescat un de més gran que Alabama!
Van fregir peix i boles de blat de moro grans com «ous d’oca».
La Kya no va tornar mai a Barkley Cove, i en Tate i ella passaven bona part del temps a la maresma. Els del poble la veien com una figura distant que es movia en la boira, i amb els anys els misteris de la seva història es van tornar una llegenda que s’explicava una vegada i una altra mentre es menjaven les truites de mantega i les salsitxes de porc del diner. Les teories i les xafarderies sobre com va morir en Chase Andrews no es van acabar mai. Amb el pas del temps, la majoria va concloure que el xèrif no l’hauria d’haver arrestat mai. Al cap i a la fi, no hi havia proves sòlides contra ella, ni tan sols que s’hagués comès un crim. Havia estat molt cruel tractar d’aquella manera una tímida criatura de la natura. De tant en tant, el nou xèrif, ja que en Jackson no va ser reelegit, obria l’expedient del cas i feia algunes preguntes sobre possibles sospitosos, però no passava d’allà. Amb els anys, el cas es va convertir en llegenda. I, tot i que la Kya mai va arribar a superar del tot el menyspreu i la sospita que l’envoltaven, va aconseguir acceptar-ho i ser una mica feliç.
* * *
Una tarda la Kya estava ajaguda al tou humus al costat de la llacuna i esperava que en Tate tornés de recollir mostres. Va respirar fondo; sabia que tornaria, que per primera vegada a la vida no l’abandonarien. Va sentir que el ronc greu de la seva llanxa recorria el canal, va sentir a terra el suau rumor. Va seure mentre la barca s’obria pas entre l’espessor i el va saludar en veure’l al timó. Ell li va tornar la salutació, però no va somriure. Ella es va aixecar.
En Tate va amarrar la barca al petit moll que havien construït i va caminar fins a ella.
—Kya, em sap molt de greu. Tinc males notícies. En Jumpin’ va morir ahir a la nit mentre dormia.
Va notar un dolor que li pressionava el cor. Tots els que l’havien deixat havien triat fer-ho. Però ara era diferent. No era un rebuig, era com l’astor de Cooper tornant al cel. Les llàgrimes li van solcar les galtes i en Tate la va abraçar.
En Tate i gairebé tot el poble van anar al funeral d’en Jumpin’. La Kya no. Però després de les exèquies es va acostar a la casa d’en Jumpin’ i la Mabel amb melmelada de mores que feia temps que hauria d'haver-los portat.
La Kya es va aturar a la tanca. El jardí net com una patena estava ple d’amics i parents. Alguns parlaven, altres reien mentre explicaven velles històries d’en Jumpin’ i encara uns altres ploraven. Tothom la va mirar quan va obrir la porta de la barrera, i es van apartar per deixar-la passar. La Mabel era al porxo i es va afanyar a acostar-se a la Kya. Es van abraçar, es van bressolar endavant i enrere, van plorar.
—T’estimava com si fossis la seva filla —va dir la Mabel.
—Ja ho sé —va assegurar la Kya—, i ell era el meu pare.
Més tard, la Kya es va acostar a la seva platja i es va acomiadar d’en Jumpin’ emprant les seves pròpies paraules, a la seva manera, sola.
Mentre recorria la platja i recordava en Jumpin’, per la seva ment es van obrir pas pensaments sobre la seva mare. I, com si tornés a ser aquella nena de sis anys, la va veure allunyant-se pel camí de sorra amb les velles sabates de cocodril, esquivant els sots. Però aquesta vegada la mare es va aturar al final del camí i va mirar enrere, i va saludar amb la mà ben alta per acomiadar-se. Va somriure a la Kya, es va girar i va desaparèixer al bosc. I aquest cop, per fi, va estar bé.
—Adeu, mare —va xiuxiuejar la Kya, sense llàgrimes ni fre. Va pensar per un moment en els altres: en el pare, el seu germà i en les seves germanes. Però no li quedava gaire res d’aquella família desapareguda per acomiadar-se’n.
Aquell dolor també es va esvair quan en Jodie i la Libby van començar a portar els dos fills, en Murph i la Mindy, a visitar la Kya i en Tate diverses vegades l’any. La cabanya tornava a omplir-se d’una família que s’asseia al voltant del forn de llenya per servir-se blat de moro fregit de la mare, ous remenats i tomàquet a rodanxes. Però ara amb amor i rialles.
* * *
Barkley Cove va canviar amb els anys. Un home de Raleigh va construir un elegant port esportiu on hi havia hagut la barraca d’en Jumpin’ durant més de cent anys. Els iots atracaven en amarratges amb tendals de color blau brillant. Mariners de tota la costa s’acostaven a Barkley Cove per pagar tres dòlars i mig per un cafè.
Al carrer principal van aparèixer petites cafeteries amb para-sols de colors i sales d’exposicions amb marines. A gairebé totes les botigues hi havia una taula especial on s’exhibien els llibres de la «Catherine Danielle Clark, autora local, biòloga reconeguda amb nombrosos premis». Hi havia farinetes a tots els menús, però es deien «polenta amb salsa de bolets» i costaven sis dòlars. I un dia unes dones d’Ohio van entrar al Dog-Gone Beer Hall sense imaginar que eren les primeres que creuaven la porta, i van demanar gambes picants en barques de paper i cervesa, ara de barril. Adults de tots dos sexes i de qualsevol color ja podien creuar aquella porta, però no van tapiar la finestreta de la paret perquè les dones poguessin demanar des de la vorera.
En Tate va continuar treballant al laboratori, i la Kya va publicar set llibres més, tots premiats. I, tot i que li van concedir molts honors, inclòs un doctorat honorari a la Universitat de Califòrnia del Nord, a Chapel Hill, mai va acceptar les invitacions per parlar en universitats i museus.
* * *
En Tate i la Kya esperaven tenir una família, però no van tenir fills. La decepció els va unir encara més, i poques vegades passaven separats més d’unes poques hores al dia.
De vegades la Kya caminava sola per la platja i, quan l’ocàs tacava el cel, sentia les onades que li colpejaven el cor. S’ajupia i tocava la sorra, i alçava després els braços cap als núvols. Sentina les connexions, però no aquelles de què li havien parlat la mare i la Mabel, ja que la Kya mai havia tingut un grup d’amics íntims, ni les que li havia descrit en Jodie, perquè mai havia tingut una família. Sabia que els anys d’aïllament li havien alterat el caràcter fins a fer-la diferent, però ella no havia tingut la culpa d’aquesta solitud. Bona part del que sabia ho havia après de la natura. La naturalesa l’havia cuidat, ensenyat i protegit quan ningú ho havia fet. Si la seva conducta diferent tenia conseqüències, derivaven del nucli fonamental de la vida.
La devoció d’en Tate va acabar per convèncer-la que l’amor humà és molt més que les conductes peculiars d’aparellament que tenen les criatures de la maresma. Però la vida també li havia ensenyat que aquest antic gen de la supervivència continuava present de manera indesitjable entre els racons i les escletxes del codi genètic de l’home.
La Kya en tenia prou de ser una part d’aquesta seqüència natural tan constant com les marees. Estava connectada al planeta i a la seva vida com ho estan poques persones. Arrelada en aquesta terra. Nascuda d’aquesta mare.
* * *
Als seixanta-quatre anys, els llargs cabells negres de la Kya eren tan blancs com la sorra. Una tarda no va tornar de recollir mostres i en Tate va recórrer la maresma cercant-la. Quan ja vesprejava, va girar una recolzada i la va veure navegant a la deriva en una llacuna vorejada de sicòmors que s’alçaven fins al cel. Estava ajaguda d’esquena, el cap li descansava a la vella motxilla. La va cridar en veu baixa pel seu nom i, com que no es va moure, va cridar i després va xisclar. Va apropar la seva llanxa motora a la seva i va saltar feixugament a bord. Va estendre els llargs braços, la va agafar per les espatlles i la va agitar suaument. El cap se li va desplomar encara més a un costat. Els ulls ja no hi veien.
—Kya, Kya. No! —va cridar.
Encara era jove, i bella, i el seu cor s’havia aturat a poc a poc. Havia viscut prou per veure tornar l’àguila calba; això per a la Kya era prou temps. La va agafar entre els seus braços i la va bressolar endavant i enrere, sense deixar de plorar. La va embolicar en una manta i va remolcar la vella barca de tornada a la llacuna pel laberint de rierols i estuaris, i va passar per última vegada al costat de les garses i els cérvols.
I amagaré la donzella en un xiprer,
quan la petjada de la mort estigui a prop.
Va obtenir un permís especial per enterrar-la a les seves terres, sota un roure que mirava al mar, i tot el poble va acudir al funeral. La Kya mai s’hauria cregut aquelles llargues cues de gent afligida que caminava a poc a poc. Per descomptat, hi van acudir en Jodie i la seva família, i tots els cosins d’en Tate. També alguns curiosos, però la majoria hi va anar en senyal de respecte per com havia sobreviscut tants anys sola a la natura. Alguns recordaven aquella nena petita vestida amb un abric gastat que li anava sobrer que anava al moll amb la seva barca, descalça, a comprar farinetes a la botiga. Uns altres es van acostar a la seva tomba perquè els seus llibres els havien ensenyat com la maresma connecta la terra amb el mar, i que tots dos es necessiten mútuament.
Aquells dies, en Tate ja comprenia que el sobrenom que li havien posat no era cruel, que només uns quants es converteixen en llegenda, així que el va triar com a epitafi per a la làpida.
Catherine Danielle Clark
«Kya»
«La Noia Salvatge»
1945-2009
El vespre del funeral, quan se’n va haver anat tothom, en Tate va entrar al laboratori casolà. Les seves mostres acuradament etiquetades al llarg de més de cinquanta anys de treball componien la col·lecció més duradora i completa d’aquelles característiques. Ella havia sol·licitat que es donés als laboratoris Archbald i així ho faria algun dia, però en aquell moment li era inconcebible separar-se’n.
En entrar a la cabana, com ella sempre l’havia anomenat, en Tate va sentir que les parets exhalaven el seu alè i els trespols murmuraven els seus passos amb tanta claredat que la va cridar pel nom. Llavors es va recolzar contra la paret i va plorar. Va aixecar la vella motxilla i la va estrènyer contra el pit.
Els funcionaris del jutjat li havien demanat que busqués el testament i el certificat de naixement de la Kya. Al vell dormitori del fons, que una vegada va ser el dels seus pares, va recercar a l’armari i va trobar unes caixes amb la seva vida guardada al fons, gairebé amagades sota unes mantes. Les va posar a terra i va seure al seu costat.
Va obrir amb molta cura la vella caixa de cigars, amb la qual havia començat les seves col·leccions. La caixa seguia fent olor de tabac dolç i de nena petita. Entre algunes plomes d’aus, ales d’insectes i llavors, hi havia el petit pot amb les cendres de la carta de la seva mare i un pot de laca d’ungles Barely Pink, de Revlon. Restes i ossos d’una vida. Les pedres del seu rierol.
Al fons hi havia l’escriptura de propietat, que la Kya havia guardat bé per protegir-la de possibles creixements urbanístics. Almenys aquesta part de la maresma sempre seria salvatge. Però no hi havia testament ni papers personals, la qual cosa no el va sorprendre; no hauria pensat mai en aquestes coses. En Tate planejava quedar-se allà a la casa, sabia que ella ho hauria volgut així i que en Jodie no hi posaria objeccions.
Més tard, quan el sol es va amagar darrere de la llacuna, preparava una mica de blat de moro per a les gavines i va mirar sense pensar el terra de la cuina. Va inclinar el cap en adonar-se per primera vegada que no hi havia linòleum sota la pila de llenya i el vell forn. La Kya mantenia la pila de llenya molt alta, fins i tot a l’estiu, però ara estava baixa i es podia veure la vora del linòleum al terra de fusta. Va treure els troncs que quedaven i va veure una trapa entre les fustes. Es va agenollar, la va obrir a poc a poc i va trobar un compartiment entre les bigues que contenia, entre altres coses, una vella caixa de cartró coberta de pols. La va treure i dins va trobar un munt de sobres de color Manila i una capsa més petita. Tots els sobres estaven marcats amb les inicials AH, i d’ells va treure pàgines i pàgines de poesies d’Amanda Hamilton, la poeta local que havia publicat versos senzills en revistes de la regió. Els seus poemes sempre li havien semblat fluixos, però la Kya solia retallar-los i guardar-los, i allà hi havia sobres plens de fulls manuscrits amb els poemes. Algunes pàgines contenien poemes complets, però la majoria estaven incomplets, amb guixades i algunes paraules corregides al marge, amb la lletra de la Kya.
L’Amanda Hamilton era la Kya. La Kya era la poeta.
En Tate va fer una ganyota incrèdula. Es devia haver passat anys deixant els poemes a la seva bústia rovellada, enviant-los a publicacions locals. Fora de perill, darrere d’un pseudònim. Potser per manifestar-se, per expressar els seus sentiments a algú que no fossin les gavines. Un lloc al qual podia destinar les seves paraules.
Va llegir alguns poemes, la majoria sobre la naturalesa o l’amor. N’hi havia un de plegat amb cura en un sobre. El va treure i el va llegir.
La lluerna
Atreure’l va ser tan fàcil
com una postal de Sant Valentí.
Però, igual que la lluerna femella,
ocultava una trucada secreta per morir.
Un toc final,
per acabar.
L’últim pas, un parany.
A baix, a baix cau,
els seus ulls encara miren els meus
fins que veuen un altre món.
Els vaig veure canviar.
Primer amb una pregunta,
després amb una resposta;
finalment, amb un final.
I el mateix amor passa a ser
el que va ser abans de començar.
A. H.
Va tornar a llegir-lo, encara agenollat a terra. Es va endur el paper al cor, que li bategava amb força al pit. Va mirar per la finestra, per assegurar-se que no venia ningú pel sender. Tampoc és que ningú ho hagués de fer, per què ho havien de fer? Però volia assegurar-se’n. Llavors va obrir la capsa petita, tot i que sabia el que hi trobaria. Allà, entre cotons, hi havia el collar amb la petxina que havia portat en Chase fins a la nit que va morir.
En Tate va estar una bona estona assegut a la taula de la cuina, assimilant-ho tot. La imaginava viatjant en autobusos nocturns, aprofitant la marea, planejant-ho tot. Trucant a en Chase en la foscor. Empenyent-lo cap enrere. I després agenollant-se al fang del fons, aixecant el cap, pesat amb la mort, per treure-li el collaret. Amagant les petjades, esborrant el seu rastre.
En Tate va trencar unes branquetes en molts trossos, va encendre un foc al vell forn i va cremar els poemes, un rere l’altre. Potser no calia cremar-los tots, potser n’hi hauria hagut prou amb destruir aquell poema, però no pensava amb claredat. Els vells papers groguencs van aixecar una gran flamarada i es van consumir. Va treure el cordill a la petxina, el va deixar caure al foc i va retornar els taulons del terra a lloc. Llavors, va caminar fins a la platja ja enmig del crepuscle i es va quedar dret en un llit de sorra blanca i mol·luscos trencats i trossos de crancs. Va mirar per un instant la petxina d’en Chase a la mà oberta i la va deixar caure a la sorra. Va desaparèixer entre altres petxines, ja que eren iguals. S’acostava la marea i una onada li va banyar els peus, i es va endur centenars de petxines de tornada a la mar. La Kya havia pertangut a aquella terra i a aquelles aigües, i ara se l’emportarien. Guardarien els seus secrets a les profunditats.
I llavors van arribar les gavines. En veure’l allà, van volar en cercles sobre el seu cap. Grallant. Grallant.
A boca de nit, en Tate va tornar cap a la cabana. Però quan va arribar a la llacuna, es va aturar sota la copa dels arbres i va veure centenars de lluernes que feien senyals des dels foscos racons de la maresma. Des de molt lluny, on canten els crancs.
1952
El matí d’agost cremava tan calorós que el baf de la maresma embolcava de boira els roures i els pins. Els grups de margallons estaven estranyament silenciosos, excepte pel lent aleteig de les garses en alçar-se des de la llacuna. La Kya, que aleshores tenia sis anys, va sentir que es tancava de sobte la porta mosquitera. Dreta dalt del tamboret va deixar de fregar la brutícia del cassó i l’abaixà a la pica ensabonada. No se sentia res, a part de la seva respiració. Qui havia sortit de la cabanya? La mare no. No deixava mai que la porta donés un cop.
Quan la Kya va córrer al porxo, va veure la seva mare amb una faldilla marró, amb les vores copejant-li els turmells, que s’allunyava amb sabates de taló pel camí sorrenc. Les sabates de punta quadrada eren de falsa pell de cocodril. Era l’únic parell que tenia per sortir. La Kya va voler cridar-la, però sabia que no havia de despertar el pare; va obrir la porta i es va aturar en els graons de maó i fusta. Des d’allà va veure la maleta blava que portava. Normalment sabia, amb la seguretat d’un gosset, que la seva mare tornaria amb carn embolicada dins un greixós paper marró o amb un pollastre amb el cap penjant. Però no es posava les sabates de cocodril ni agafava una maleta.
La mare sempre mirava enrere des del camí en creuar la carretera, i alçava un braç per saludar amb la mà; després s’endinsava pel sender que serpentejava entre boscos d’aiguamolls i llacunes amb espadanyes, i per allà —si la marea ho permetia— arribava a la ciutat. Però aquell dia va seguir caminant, trontollant pels sots. La seva alta figura emergia de tant en tant per les escletxes del bosc fins que, entre les fulles, només es veien de tant en tant retalls de la seva bufanda blanca. La Kya va córrer fins al lloc des d’on es veia la carretera; segur que la mare saludaria allà, però només va poder entreveure la maleta blava —un color gens escaient en un bosc— quan desapareixia. Una pesadesa espessa com el llot li oprimia el pit mentre tornava als esglaons per esperar-la.
La Kya era la més petita de cinc germans; els altres eren molt més grans, encara que no en sabia les edats. Vivien amb la mare i el pare, atapeïts com conills en una gàbia, a la tosca cabanya amb un porxo amb mosquitera que mirava amb grans ulls per sota dels roures.
En Jodie, el germà més proper a la Kya, però set anys més gran, va sortir de la casa i es va aturar darrere seu. Tenia els seus mateixos ulls foscos i els mateixos cabells negres; li havia ensenyat el cant dels ocells, el nom de les estrelles, a manejar la barca entre els joncs.
—La mare tornarà —va dir.
—No ho sé. Duia les sabates de cocodril.
—Les mares no deixen els fills. No és propi d’elles.
—Vas dir que una guineu va deixar les seves cries.
—Sí, perquè es va destrossar la pota. Hauria mort de fam si hagués intentat alimentar-se a ella i també les seves cries. El millor que podia fer era deixar-les, guarir-se i així després poder criar-les. La mare no es mor de fam, tornarà.
En Jodie no n’estava tan segur com semblava, però ho deia per la Kya.
—La mare portava la maleta blava, com si anés molt lluny —va xiuxiuejar ella amb un nus a la gola.
* * *
La cabanya estava apartada de les palmeres, que s’estenien per planes de sorra fins a un collaret de verdes albuferes, amb la maresma en la distància. Quilòmetres d’herba tan resistent que creixia en aigua salada, interrompuda per arbres tan torts que adoptaven la forma del vent. Boscos de roures s’amuntegaven als costats de la cabana i protegien la llacuna propera, la superfície de la qual bullia de la rica vida que acollia. L’aire salat i el crit de les gavines arribaven des de la mar, entre els arbres.
La concessió territorial no havia canviat gaire des de la dècada de 1500. Les parcel·les disperses de la maresma no estaven delimitades legalment, sinó disposades de manera natural —un rierol fronterer aquí, un roure mort allà— per rebels. Un home no construeix una cabana contra una palmera en un pantà si no és que fuig o ha arribat al final del seu camí.
La maresma estava protegida per una costa esquinçada, batejada pels primers exploradors com a Cementiri de l’Atlàntic perquè la ressaca, els vents enfurismats i els baixos destrossaven els vaixells com si fossin folres de paper en el que acabaria sent la costa de Carolina del Nord. El diari d’un mariner deia: «Vam vorejar la costa…, però no es podia discernir cap entrada… Una violenta tempesta ens va arrossegar…, ens vam veure forçats a tornar mar endins per protegir el vaixell i les nostres vides i se’ns va endur un fort corrent a gran velocitat… La costa…, com que era fangosa i de pantans, vam tornar a la nau… El desànim envaeix els que venen a establir-se en aquests llocs».
Els que buscaven terres van seguir el seu camí, i aquesta infame maresma es va convertir en una xarxa que recollia una barreja de mariners amotinats, nàufrags, morosos i fugitius que escapaven de la guerra, dels impostos o de lleis que no acceptaven. Els que no va matar la malària o no es va empassar el pantà van engendrar una nissaga de llenyataires de diferents races i diverses cultures; cadascun podia talar un bosc amb una destral i transportar-lo en animals de càrrega durant quilòmetres. Eren rates de riu, cada un amb el seu territori; vivien al marge de tot, fins que desapareixien un dia al pantà. Dos-cents anys després, se’ls van unir esclaus fugats que escapaven cap a la maresma, anomenats maroons, i esclaus alliberats, esverats, sense diners, que s’escamparen pels aiguamolls amb poques alternatives.
Potser era una terra cruenta, però en absolut erma. A la terra o a l’aigua s’acumulaven capes de vida: oscil·lants crancs de sorra, llagostes al llot, aus aquàtiques, peixos, gambetes, ostres, cérvols grossos i oques rodanxones. Un home a qui no li importés lluitar per menjar no moriria de fam.
L’any 1952, algunes concessions feia quatre segles que eren en poder d’un seguit de persones inconnexes de les quals no hi havia constància. La majoria des d’abans de la Guerra Civil. Altres havien ocupat les terres en temps recents, després de les guerres mundials, quan els homes tornaven trencats i arruïnats. La maresma no els confinava, sinó que els definia, i, com qualsevol terreny sagrat, va guardar-ne els secrets. A ningú li importava que s’apropiessin de les terres; ningú més les volia. Al cap i a la fi, era un erm de fang.
Els habitants de la maresma mercadejaven amb les lleis com ho feien amb el whisky; no les tenien gravades a foc en taules de pedra o escrites en documents, sinó profundament estampades en els gens. Gens antics i naturals, com els que es coven en falcons i coloms. Quan l’home es veu acorralat, desesperat o aïllat, recorre a l’instint de supervivència. Ràpids i justos, els gens triomfants es transmeten d’una generació a una altra amb més freqüència que els gens amables. No és qüestió de moral, sinó de matemàtiques. Els coloms lluiten entre ells tan sovint com els falcons.
* * *
La mare no va tornar aquell dia. Ningú en va parlar. I encara menys el pare. Pudint a peix i licor de barril, aixecava les tapes de les cassoles.
—Què hi ha de menjar?
Els germans i germanes es van encongir d’espatlles i van abaixar la mirada. El pare va renegar i va sortir coixejant cap al bosc. Abans ja s’havien barallat; la mare havia marxat un o dos cops, però sempre tornava, i abraçava tots els que la necessitaven.
Les dues germanes grans van preparar un dinar a base de mongetes pintes i pa de blat de moro, però ningú no es va asseure a la taula, com haurien fet amb la mare. Es van servir mongetes de la cassola, van posar el pa de blat de moro a sobre i se’l van emportar per menjar-s’ho als seus matalassos o al sofà destenyit.
La Kya no podia menjar. Va seure a les escales del porxo mirant la carretera. Era alta per la seva edat, esprimatxada, de pell molt morena i cabells llisos, negres i espessos com les ales d’un corb.
La foscor va interrompre la seva vigilància. El raucar de les granotes ofegava el so de les petjades, però tot i així es va estirar a escoltar al seu matalàs del porxo. Aquell matí l’havia despertat l’espurneig de la cansalada a la paella de ferro i l’olor dels melindros mentre es dauraven al forn de llenya. Es va apujar la pitrera de la granota i va córrer cap a la cuina per treure plats i forquilles. Per agafar corcons de la grava. Molts matins la mare l’abraçava amb un gran somriure —«Bon dia, la meva nena preferida»— i les dues feien les feines de la casa com si fessin una dansa. De vegades la mare cantava cançons populars o recitava rimes infantils: «Aquest porquet va anar al mercat». O ballava un jitterbug amb la Kya i colpejava amb els peus el terra de fusta fins que s’esgotaven les piles de la ràdio i sonava com si la música vingués del fons d’un barril. Altres matins la mare parlava de coses d’adults que la Kya no entenia, però pensava que les paraules de la mare necessitaven arribar a algun lloc, així que les absorbia per la pell mentre ficava més llenya a la cuina de ferro. I assentia, com si l’entengués.
Llavors venia el rebombori d’alçar a tothom i donar-los menjar. El pare no hi acudia. Tenia dos estats: callat o cridant. Així que no hi feia res quan s’adormia o no tornava a casa.
Però aquell matí la mare havia estat callada, amb el somriure perdut i els ulls vermells. S’havia posat al cap un mocador blanc a l’estil pirata i se l’havia ajustat per tapar-se el front, però s’intuïen les vores grogues d’un blau. Just després de l’esmorzar, abans de rentar els plats, la mare va posar algunes coses a la maleta i va enfilar el camí.
L’endemà al matí, la Kya va tornar a apostar-se als esglaons i va resseguir el camí amb els seus ulls negres com un túnel que espera un tren. La maresma que hi havia més enllà estava velada per una boira tan baixa que l’esponjosa part inferior descansava sobre el fang. Tamborinava amb els dits dels peus despullats, punxava els escarabats amb tiges d’herba, però una nena de sis anys no pot passar gaire temps asseguda, i no va trigar a passejar-se per les planes de la marea, amb sons de succió que sortien dels seus peus. Ajupida a la vora de l’aigua clara, va mirar com els barbs rojos nedaven entre les taques de sol i les ombres.
En Jodie la va cridar des de les palmeres. I ella el va mirar fixament, potser tenia notícies. Però quan es va acostar entre les punxegudes fulles de margalló va comprendre, per la manera casual que tenia de moure’s, que la mare no havia tornat.
—Vols que juguem als exploradors? —va preguntar.
—Vas dir que eres molt gran per jugar als exploradors.
—No, ho vaig dir per dir. Mai s’és massa gran. Fem una carrera!
Van creuar corrent les planes, després el bosc cap a la platja. Ella va xisclar quan ell la va deixar enrere i va riure fins que van arribar al gran roure que projectava les seves enormes branques sobre la sorra. En Jodie i el seu germà gran, en Murph, havien clavat unes fustes a les branques perquè fessin de talaia i fort sobre l’arbre. Bona part d’elles ja queien i penjaven de claus oxidats.
Normalment, quan la deixaven participar era per fer d’esclava: portava als seus germans melindros calents robats de la paella de la mare. Però avui en Jodie va dir:
—Pots ser el capità.
La Kya va alçar el braç dret per liderar la càrrega.
—Fem fora els espanyols!
Van empunyar espases de fusta i van travessar arbustos mentre cridaven i apunyalaven enemics.
I, com que les fantasies venen i van amb facilitat, després ella va caminar fins a un tronc cobert de molsa i s’hi va asseure. Ell s’hi va unir en silenci. Va voler dir alguna cosa perquè deixés de pensar en la mare, però no va trobar les paraules, i van mirar en silenci l’ombra dels sabaters que suraven.
La Kya va tornar als esglaons del porxo i va esperar una llarga estona, però no va plorar en mirar el final del camí. El seu rostre va romandre immòbil, els seus llavis eren una fina línia sota uns ulls escrutadors. Però la mare tampoc va tornar aquell dia.
1952
Després que partís la mare, en poques setmanes també van marxar el germà gran de la Kya i dues de les seves germanes, com si seguissin el seu exemple. Havien suportat les rebequeries del pare, que començaven amb crits i acabaven amb cops de puny o revessos, fins a desaparèixer, un a un. De totes maneres, ja eren gairebé adults. I després, a mesura que n’oblidava les edats, va deixar de recordar-se dels seus veritables noms, només que els anomenaven Missy, Murph i Mandy. En el seu matalàs del porxo, la Kya va trobar una pila de mitjons que li havien deixat les seves germanes.
El matí en què només va quedar en Jodie, la Kya es va despertar amb el soroll metàl·lic i el greix calent de l’esmorzar. Va córrer a la cuina, ja que pensava que la mare era a casa fregint bunyols i coques. Però era en Jodie, que removia les farinetes a la cuina de llenya. Va somriure per ocultar la decepció, i ell li va donar un copet a la coroneta, i la va callar afectuosament amb un gest: si no despertaven el pare, podrien menjar sols. En Jodie no sabia fer pa de pessic, i no hi havia bacó, així que va fer farinetes i ous remenats amb cansalada i van seure junts mentre intercanviaven en silenci mirades i somriures.
Van rentar ràpidament els plats i van creuar corrent la porta de camí a la maresma, amb ell al capdavant. Llavors el pare va cridar i va anar coixejant cap a ells. Era increïblement prim i el seu cos semblava a punt de desplomar-se per l’escassa gravetat. Tenia els queixals grocs com les dents d’un gos vell.
La Kya va mirar en Jodie.
—Podem fugir i amagar-nos on hi ha la molsa.
—No passa res. Tot anirà bé —va dir ell.
* * *
Més tard, gairebé al vespre, en Jodie va trobar la Kya a la platja mirant al mar. Quan es va parar al seu costat, ella no el va mirar i va mantenir la mirada fixa en les ones enterbolides. Així i tot, per la manera com parlava, va saber que el pare li havia pegat a la cara.
—He de marxar, Kya. No puc seguir vivint aquí.
Ella gairebé es va tombar a mirar-lo, però no ho va fer. Volia suplicar-li que no la deixés sola amb el pare, però no li sortien les paraules.
—Ho entendràs quan siguis gran —va afegir.
La Kya va voler cridar que potser era jove, però no idiota. Sabia que el motiu pel qual se n’anaven tots era el pare, i es preguntava per què ningú no se l’emportava. També havia pensat a anar-se’n, però no tenia on anar ni diners per agafar l’autobús.
—Ves amb compte, Kya, em sents? Si algú ve a buscar-te, no fugis cap a la casa. Allà podrien agafar-te. Corre a la maresma, amaga’t entre els arbustos. Esborra sempre les teves petjades; ja t’he ensenyat com fer-ho. I també has d’amagar-te del pare.
Com que ella seguia sense parlar, li va dir adeu i va creuar la platja a gambades fins al bosc. Just abans que desaparegués entre els arbres, ella es va girar i va observar com s’allunyava.
—Aquest porquet es va quedar a casa —va dir a les ones.
Va trencar la seva immobilitat i va córrer a la cabana. Va cridar el seu nom en entrar, però les coses d’en Jodie ja no hi eren i el seu llit no tenia llençols.
Va jeure al matalàs i va contemplar com lliscava per la paret el que quedava del dia. Com sol passar, la llum persistia després de pondre’s el sol; va omplir una mica l’habitació i, per un breu instant, els voluminosos llits i els munts de roba vella van tenir més forma i color que els arbres de fora.
La va sorprendre una cosa tan mundana com una fam ferotge. Va anar a la cuina i es va aturar a la porta. Aquesta habitació s’havia escalfat tota la vida amb el pa que es feia al forn, mongetes que bullien o el xup-xup del guisat de peix. Ara estava rància, silenciosa i fosca.
—Qui cuinarà? —va preguntar en veu alta.
«Qui ballarà?», podria haver preguntat també.
Va encendre una espelma i va atiar les cendres calentes de la cuina de llenya, i hi va afegir troncs. Va usar les manxes fins a encendre una flama i va posar-hi més fusta. El frigorífic feia de rebost perquè l’electricitat no arribava a la cabana. Perquè no es florís, mantenien la porta oberta amb un matamosques. Tanmateix, a totes les escletxes creixien venes de floridura negra i verdosa.
—Ofegaré els corcs a la cansalada i l’escalfaré —va dir mentre treia les sobres.
Així ho va fer, i va menjar directament del pot mentre mirava per la finestra si arribava el pare. Però no va aparèixer.