Pell de seda

Contenido

I. La incertesa de l’Anuradha

II. La primera passa

III. El gharwali

IV. El nou destí

V. Dura com un còdol

VI. A l’empara de la teva ombra magre

VII. Una fulla de betel

VIII. Calma total

IX. Nina de porcellana

X. El país del no

XI. El cementiri clandestí

XII. La xicranda

XIII. El còdol de la Jeena

XIV. Un pols amb la màfia

XV. Com un ou trencat

XVI. El districte de les llums vermelles

XVII. Sopar de comiat

XVIII. Es tanca el cercle

Epíleg

Nota de l’autora

L’autora

«Rateres, n’hi ha per tot arreu, esperant el moment precís, per atrapar aquelles bèsties menudes que criden i esgarrapen. El formatge és a punt, dins del parany».

I. La incertesa de l’Anuradha

Por. Foscor. Angúnia

I el cor en un puny. Quina mena de lloc era aquell que no sabia reconèixer? Després d’haver-se despertat d’un son empallegós que l’havia deixada amb la boca pastosa i la ment enterbolida, l’Anuradha es movia maldestre, respirant ranci, en aquell cau que semblava empetitir-se, mentre buscava una via que els permetés obrir-se pas cap a l’exterior.

Suava, unes gotes fines que li baixaven fins als ulls i que es retirava suaument, amb la màniga del seu guniu de cotó. N’eren quatre, compartint aquella cel·la desmarxada, i cap d’elles tenia més de dotze anys. Arraulides, amb les mans agafades ben fort, creuant-se les mirades, cada cop que darrere d’aquella porta, que les contenia, es produïa algun soroll, cedien a la por, tots els seus pensaments d’infant.

Incertesa

L’Anuradha va intentar forçar el pany d’aquella porta tosca, que les separava de la seva vida senzilla, a tocar del cims nevats de l’Himalaia, al Nepal. Però la porta era ben fermada, i no hi havia cap finestra que li permetés veure l’exterior. Del sostre baix i bombat d’aquell cau, hi penjava una bombeta vermella, que confegia a l’atmosfera un aire d’irrealitat espantosa. A terra hi havia un matalàs malmès on s’hi arreceraven les quatre nenes, com si fos una petita barca, que les havia de dur a la fi d’un trajecte incert, que l’Anuradha s’entestava en refusar.

Tendresa

Mirant la Kavita, mentre feia la pipa (la més menuda de totes elles, amb els sis acabats d’encetar), amb un gest instintiu li va passar el braç per sobre les espatlles, com feia sempre amb la seva germana petita quan es neguitejava, esbossant un somriure imprecís i càlid amb el que, en aquells moments, intentava amagar la por, que també sentia en el seu dins, i que la desbordava.

La nena va acomodar el seu cap menut a la falda de la seva companya, sotjant-li els ulls cada vegada que es despertava inquieta, per tornar-se a dormir, patint un son fet d’entrebancs, que vetllava una nova mare, que amb prou feines li doblava l’edat.

Tria

El pare de la Kavita l’havia venuda com si fos un sac d’arròs o de mill, a canvi de diners, en una mera transacció comercial. Aquell any, igual que els tres anteriors, les collites havien estat nefastes en aquella zona del Nepal, on es menjava únicament allò que es collia. Les aranyes negres, amb les seves potes primes, s’enfilaven per les teranyines que havien teixit, en el lloc on hi havia d’haver descansat el gra.

La Kavita havia sobreviscut a les febres tifoides, que ella i el seu germà petit, havien contret en menjar un formatge contaminat.

—He de triar —pensava la mare amb neguit—, no hi ha prou menjar per a tots. He de triar… el més fort.

I en fer aquella tria que li va deixar el cor esberlat, va deixar morir el més menut, perquè des del moment en el que va néixer, sabia que, en aquella partida, la vida li havia donat una mala mà.

Després d’aquella mort tan sentida, l’ambient que es respirava a la cabana es va fer més aspre, més feixuc i més insuportable que mai. El pare, cansat dels embats de la vida, intentava afogar, en el tongba, l’aiguardent de mill que ell mateix es fabricava, l’absència absurda del seu fill petit, amb la impotència del que se sap perdedor de per vida. I amb cada glop d’aquell aiguardent barat, que cremava la seva gola, s’empassava la desesperació que grunyia des de cada racó de la seva cabana miserable.

A la mare se li va desbordar el seny, repetint sempre les mateixes paraules, una vegada i una altra, com si fos una disculpa que no havia d’escoltar cap déu: «He hagut de triar. He hagut de triar, de triar, de triar, de triar…».

Quan en Guarav, un home hindú de fàcil verborrea, va passar pel poble amb el seu camió tronat i es va fixar en la pell de seda de Kavita, la va seguir fins a casa seva amb un propòsit clar. En traspassar el llindar de la porta, va somriure per dins, perquè només amb un ràpid cop d’ull se’n va adonar que tenia la partida guanyada. I després de saludar, amb una benvolença fingida, va anar dipositant, un a un, un feix de bitllets vells i arrugats, damunt la taula ratada, d’aquella estança que tant li recordava la seva antiga llar. En Guarav els va assegurar que la nena no tenia cap possibilitat de sobreviure en aquelles condicions de continua misèria. «He hagut de triar. He hagut de triar, de triar, de triar, de triar…».

Amb paraules ben trenades i amb una veu suau, de dolça complaença, va repetir, com un parenostre ben après, una història falsa, assegurant-los que si li deixaven endur-se la nena, no haurien de patir més, perquè, a ella, li esperava una vida regalada, plena de benediccions, lluny d’aquella en la que estava immersa, tan feixuga, tan denigrant i tan esquerpa. A Bombai, hi havia una família benestant que no tenia fills i que frisava per afillar-se una nena com la Kavita. Volien donar-li uns estudis i, en definitiva, un futur. «He hagut de triar. He hagut de triar, de triar, de triar, de triar…».

El pare, embullat pels efluvis de l’alcohol, es va deixar enredar per l’esverament que li va produir aquell feix de bitllets i la possibilitat de començar de zero una vida diferent, sense intuir el parany que l’havia d’arrossegar cap a les profunditats d’un abisme moral, del que no hi havia retorn.

I com en un conte de Dickens, la Kavita no va rebre cap consell, cap recolzament, cap estímul, cap consol, cap assistència de cap tipus, de ningú que la pogués recordar, i als afores del poble, en Guarav, sense consideracions, la va tancar al ventre del camió en un viatge infinit que va posar rumb cap a l’infern.

Gana

La calor era cada vegada més insuportable en aquell cau infecte, i cap d’elles havia, a penes, menjat ni begut res des de feia més de tres dies. Estaven marejades i els costava respirar. Els crits i els cops de puny que l’Anuradha descarregava sobre la petita porta que les retenia, quedaven esmorteïts entre aquelles quatre parets. Però ningú no responia als seus precs. Neera, la més gran de totes, li va aconsellar que estalvies energies. «No facis bestieses, estem massa febles, t’has d’asseure i esperar, com ho fem totes». Però l’Anuradha estava feta d’una altra pell, i seguia el seu instint, batallant sola. «Volem aigua i menjar, obriu-nos, malparits», cridava mentre tornava a aporrinar la porta com si fos el seu únic adversari.

Hores més tard, amb el seny enrarit per la falta d’aigua i d’aliment, l’Anuradha, en un estat de semiinconsciència, va sentir el dringar tranquil del rierol que passava al costat del seu poble. Enmig d’aquell miratge, estenia la mà i tocava l’aigua freda que es convertia en sorra i en pedres quan hi enfonsava el cap. I mentre caminava dins les aigües gèlides que serpentejaven entre els pujols de Sindhupalchowk, al nord-est de Kamandú, a la falda de l’ Himalaia, hi va trobar un còdol amb una beta irisada. «Me’l desaré a la butxaca», va sentir que deia la seva tia Jeena, «perquè aquesta pedra és com tu, pura i forta», per després veure esglaiada com aquella figura migrada desapareixia entre les boires intenses, que s’havien desfermat en els cims d’aquelles muntanyes infinites.

De sobte, la porta de la ratera es va obrir, i l’ombra fosca de la vella Pooja va deixar, al costat de les nenes, dues galledes d’aigua i una safata d’arròs i verdures. Cap d’elles tenia la força suficient per fugir d’aquell cau, mentre aquella dona de cabells esvalotats, recollits en una trena, tornava a passar el cadenat.

Com va poder, l’Anuradha es va arrossegar fins l’aigua mentre mormolava amb un fil de veu a les seves companyes: «El riu, el riu…, desperteu, som a tocar del riu!».

L’aigua fresca i el menjar van aconseguir refer-les, i fins i tot la Kavita va somriure quan l’Anuradha, amb un gest simbòlic, els va tirar una mica d’aigua amb les mans, emulant les gotes de pluja que, al seu país, consideraven que portaven bona sort durant les celebracions.

—I què celebrem, si es pot saber? —va dir molesta, la Neera, intuint que la vida se’ls havia tornat agre.

—Que encara som vives —va mormolar l’Anuradha, mentre abaixava el cap perquè la Kavita no la veiés plorar.

Jerarquia

La porta es va obrir per segona vegada en poques hores per deixar pas a un home d’uns cinquanta anys, devastat de dentadura i de posat ferreny, el mateix que, quan van arribar amb el camió que les transportava, les havia drogades. I, amb una veu insolent, va establir la jerarquia de les coses, marcant la seva superioritat inqüestionable.

—A partir d’ara, jo seré el vostre gharwali. Sou a Bombai. Em deveu moltes rúpies perquè he pagat a les vostres famílies uns diners que no valeu i que pagareu amb el vostre treball. I si alguna de vosaltres intenta escapar, no em costarà demanar a en Guarav que els faci una visita, de la que segurament en sortiran molt malparats.

L’home va sortir del cau deixant-les encara més confoses i perplexes que abans. Totes parlaven a l’hora, intentant fer càbales que no portaven enlloc, sense intuir que aquella porta fermada era la avantsala de l’infern.

Amb la innocència encara intacta, desconeixien que, sovint, la vida té molts de trams foscos i sense sentit, passatges tèrbols d’una agonia extrema, totalment incompatibles amb el raciocini humà.