Jaume Funes (Calatayud, 1947) és psicòleg, educador i periodista. Ha estat implicat des dels inicis en els moviments de renovació educativa i en l’atenció comunitària. Ha dedicat tota la vida professional a escoltar i comprendre els infants i els adolescents i a estar al seu costat. La seva feina ha transcorregut entre l’escola, el carrer, els espais terapèutics, els equips d’assessorament psicopedagògic i la docència.
És autor de nombrosos llibres i articles relacionats amb l’educació i l’escola, com ara El lugar de la infancia (2010), Cal fer deures? (2014) o Educar adolescents… sense perdre la calma (2016). El podeu trobar a www.jaumefunes.com i @jaumefunes.
«Ser mestre, ser professora, és exercir una professió que obliga a escoltar, a observar la realitat en què viuen els alumnes. És una professió que conserva intactes les raons de ser, la voluntat d’humanitzar infants i adolescents, però que està obligada a renovar les formes de ser exercida.»
Què vol dir fer de mestre? No tothom val. Més enllà de les competències curriculars, cal ser creatiu, acceptar que l’alumnat et posi en crisi, no enyorar el passat, voler sempre saber més, tenir empatia, aspirar a una societat més justa.
Aquest és un llibre escrit per ordenar el contingut dels somnis joves, de qui comença a fer de mestre, i per revifar la passió de qui fa anys que s’hi dedica; també per a les famílies que els confien les seves criatures. Jaume Funes reflexiona sobre l’essència d’un ofici que ens ajuda a construir-nos com a persones.
Fer de mestre
quan ningú
no sap per a
què serveix
©2019, Jaume Funes Artiaga
© d’aquesta edició:
Eumo Editorial. C. Doctor Junyent, 1. 08500 Vic
www.eumoeditorial.com - eumoeditorial@eumoeditorial.com
—Eumo és l’editorial de la UVic-UCC—
Primera edició: octubre de 2019
Disseny de la coberta: Control Z - Comunicació
Imatge de la coberta: Freepik.com
Maquetació: ebc, serveis editorials / Grafime
Producció de l'ebook: booqlab.com
ISBN: 978-84-9766-685-5
Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editor qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47). Tots els drets reservats.
Un manual d’interrogants
Un llibre per a somniadors, aplicats i pensadors
El mestre reflexiu
Fer-se mestre per cobrar a final de mes o per vendre un bon producte
Ni virtuts genètiques ni vocació
Tot interrogant viu en un hipervincle
I. Què és fer de mestre?
I jo, què hi faig aquí?
Com puc donar respostes si em canvien les preguntes?
Puc conviure amb una alta mortalitat escolar o he d’evitar els desastres?
Puc arreglar els fatalismes de la vida?
Els deixebles poden rebel·lar-se?
Si soc un expert, per què he de renunciar a transmetre coneixements?
Voldries ser com els professors d’abans?
Què defineix l’ofici d’educar mentre es fa aprendre?
Podem acordar que et dediques a humanitzar?
II. Però, què és una escola?
Anar a treballar en una escola o construir junts una altra escola?
Control o llibertat? Al servei de què treballem?
Què és una escola justa?
Podem administrar i fer créixer el capital cultural familiar?
Quantes vegades ha mort l’escola… i quantes vegades tornem i tornarem a parlar de construir una nova escola?
Una escola nova amb administracions i professionals caducs?
Però, què hem de mantenir, construir o canviar?
Quants desastres ha de generar una escola per pensar que cal fer-ne una de nova?
Per què no podem centrar-nos en el currículum?
Hem de pensar en un sòcol educatiu bàsic?
Obligatòriament obligatòria?
L’escola de la diversitat universal?
Què és allò que nosaltres no podem deixar d’ensenyar i elles i ells no poden deixar d’aprendre?
Tothom passa de la mateixa manera de la curiositat infantil als interrogants adolescents?
Crisis socials o crisis de l’escola?
Crisi digital o introducció de nous artefactes a l’aula?
L’alumnat digital, en dimensió virtual i permanentment connectat és diferent?
Què vol dir construir nous entorns d’aprenentatge?
Les vides virtuals tenen un lloc a l’escola? Què és una escola digitalment crítica?
L’escola, és o no és un lloc per aprendre?
Un lloc singular per aprendre, o un entre d’altres?
Aprenentatges personalitzats o escola a mida?
Ensenyar i aprendre només allò que volen aprendre? Què vol dir desig d’aprendre?
Serveix per a alguna cosa la cultura de l’esforç?
Podem fer la simfonia de l’aprenentatge sense música?
Aprendre sense tenir en compte les neurones?
Podem acceptar que fracassin?
I si alguns infants no fossin educables?
III. És possible una escola de ciutadanes i ciutadans lliures?
L’escola ha d’acceptar les religions?
Què és una escola laica?
És religió o és vida disfressada de religió? Què ha de quedar fora?
Què està prohibit, algunes preguntes o determinades respostes?
Però… tu ets o has de ser laic?
També hem d’educar ciutadans i ciutadanes?
Aprendre junts i al servei d’uns altres?
Què és educar en el pensament crític?
IV. És obligatori mirar els alumnes? I parlar amb les famílies?
Com comença cada dia la seducció per aprendre?
Obligats a ser com diuen els adults?
Serien finalment la mateixa persona si no s’haguessin trobat amb nosaltres?
És possible alguna didàctica sense un encontre entre persones?
Per què volem saber com són si ja hem seleccionat l’alumnat i tenim experiència?
Prendre mides o descobrir l’estètica de la curiositat?
Per què cal mirar la casella de sortida i els avatars de la cursa?
De què cal assabentar-se cada dia? Com es descobreix la singularitat de cada alumne?
On col·loquem les seves famílies?
Com es coneix la diversitat familiar i s’arriba a acords?
Compensar el que no fan els seus pares?
Què vol dir fer escola junts?
De qui són les famílies?
Som rivals i enemics?
V. I si no tinguéssim escola?
Què vol dir educació pública avui?
Necessitem lleis educatives?
Referències bibliogràfiques
A les companyes i els companys que, cada dia,
fan possible l’educació a les llars d’infants, les escoles
o els instituts, malgrat consellers i ministres,
programes de la gran banca i invasions de l’aula pel mercat.
Gràcies per continuar educant fent descobrir el plaer
d’aprendre i el desig de conviure.
He escrit pensant en la necessitat de ser útil en tres situacions professionals diferents. Primer, per ser llegit per una persona jove que, en acabar la seva formació bàsica, decideix anar a la universitat i posar-se a estudiar per arribar a ser mestre, professor. També he escrit per mirar de respondre a la pregunta «I ara què?», que es fan altres persones també joves que han estudiat per ser mestres, han aconseguit tenir un títol educatiu a la butxaca i han de començar a formar part d’una escola, situar-se en una classe, passar a formar part de la vida diària d’un conjunt divers de nois i noies. Finalment, tercera situació, faig una proposta de lectura revitalitzant per als professionals més pròxims a la meva edat, que ja tenen triennis a l’escola. He escrit, també, pensant en el vell col·lega, en els professionals que fa temps que eduquen ensenyant i que reprenen cada dia, dinàmics i cansats, la seva feina. És un llibre per a qui, començant la joventut, imagina la seva vida dedicant-se a educar; per a qui ha estudiat per fer-ho però encara no ha descobert com és i com hauria de ser la vida de l’escola, i per a qui persisteix a educar ensenyant però li van quedant entre boires diverses els arguments que donen sentit a la seva professió.
Així, les pàgines que segueixen són una proposta de lectura per als que tot just somnien en educar, per als que han de portar a la pràctica les seves bones notes de la universitat i per als que ja tenen experiència però senten la feblesa de la soledat que tot ho relativitza. Aquest és un llibre escrit per ordenar el contingut dels somnis joves, per resumir el que veritablement val la pena portar a l’aula quan s’acaba la universitat, per tornar a fer present l’esquema professional que manté, impulsa i justifica la passió i l’ofici d’educar. També és un llibre per als que no estan cada dia a l’escola, les mares i els pares. Pares que confien a deixar les criatures en mans de professionals, si més no bona part de la vida dels seus infants, sense preguntar-se gaire què esperen d’ells ni què dimonis fan cada dia a l’aula. No hi confio gaire, però si també els que fan les lleis acabessin mirant alguna pàgina d’aquest llibre potser ens estalviaríem alguns «fracassos» educatius.
Aquest llibre va de preguntes i de respostes educatives inevitables. He seleccionat i ordenat una constel·lació de preguntes i respostes que, al meu parer, donen sentit i eficàcia a la singular professió d’educar des de l’escola o l’institut. Ve a ser com la sistematització dels sabers matemàtics, geomètrics, estètics i socials que construeixen un bon arquitecte. O com la barreja de coneixements d’anatomia, biologia funcional i relacions humanes que ha de posseir un professional de la salut que sigui humà. De manera similar, he posat per escrit el còctel bàsic de preguntes, respostes, incerteses, sabers, innovacions i bagatges de la professió d’educar, d’educar en institucions com l’escola, pensades per educar ensenyant.
Sigui per argumentar per què escollim, en plena joventut, dedicar la nostra vida a ser «mestres» d’altres vides; sigui per descobrir l’aplicabilitat del títol quan comencem a exercir la professió; sigui per recordar i ordenar experiències i records professionals, aquest llibre tracta de proporcionar una llista ordenada de preguntes inevitables, d’opcions per a les respostes, de lògiques professionals a aplicar (o a seguir aplicant).
No es pot ser mestre sense formular-se un seguit de preguntes que cerquen permanentment resposta (respostes canviants) en la vida diària de l’aula. No s’arriba a ser mestre simplement aprovant totes les assignatures d’una carrera. Si més no, sempre apareix un interrogant que no estava al programa estudiat o en tot allò que es va memoritzar per examinar-se i que es va oblidar després.
En la professió de mestre sempre es té la urgència de relacionar la utilitat o la inutilitat dels nostres sabers amb la realitat de les persones per a les quals volem arribar a ser una oportunitat educativa. Sempre necessitarem trobar la connexió entre la meravellosa explicació de les causes de la revolució industrial i els neguits reals d’una vida adolescent. Sempre cercarem enginy professional per aconseguir que un infant s’ho passi pipa enfangant-se després d’haver estat creatiu fent servir una tauleta tàctil. Les metodologies educatives sempre estan apreses de manuals als quals els manca alguna pàgina, aquella que explica la inserció de l’aprenentatge en la vida de cada infant.
A qualsevol edat i en qualsevol situació escolar, no es pot ser professor sense haver descobert per què aprèn i com aprèn cadascun dels nostres alumnes. Sense descobrir si hem aconseguit ficar-nos dins del seu món. Sense haver pensat com resoldre el puzle contradictori conformat per les imposicions de l’escola oficial, els desitjos vitals del nostre alumnat, les exigències socials i la nostra voluntat que aprenguin allò que els farà persones cultes.
Com tota professió, aquesta d’educar ensenyant també té rigor metodològic (no serveix qualsevol forma de fer-ho), formes i graus diversos d’eficàcia i eficiència, competències i habilitats a dominar, aplicar, renovar. També té un «cos doctrinal» acumulat en el temps que no es pot ignorar. Ja fa segles que grans educadors i educadores han demostrat com han de ser les estructures bàsiques d’una bona escola i la gran varietat de formes rigoroses d’assolir-les. Tenim on cercar respostes.
Tot just he començat i no paro d’utilitzar alternativament les paraules mestre i professor. M’agradaria no haver d’estar fent contínuament aquesta distinció entre mestres i professors. No és més que una reiteració amb la qual pretenc que tothom qui eduqui ensenyant, a infantil, primària o secundària (o aspiri a fer-ho), i sigui lector o lectora d’aquest text senti que el llibre és seu. Ser mestre o professor en un nivell o en un altre no condiciona per a res les reflexions bàsiques sobre la professió d’educar que proposo. Continuo somniant que algun dia la professió substantiva serà educar ensenyant i l’element complementari, el cicle educatiu o l’àrea de coneixement. Tot el que he escrit serveix per a tots els nivells o cicles educatius. De manera predominant, parlaré de mestres.
Tot i la meva edat, tracto de ficar-me dins la pell del jove que ha escollit posar-se a estudiar, formar-se, per arribar algun dia a ocupar una plaça de mestre o professor. D’entrada, suposo que no s’ha deixat portar ni per l’argumentari popular que tothom serveix ni per la peremptòria necessitat de trobar una feina. No és el tema del llibre reivindicar el valor social dels professionals de l’educació, però he de deixar clar que entre els arquitectes o els metges, que ja he citat, existeix la mateixa proporció d’inútils que fan nyaps que entre mestres i professors. Per exercir qualsevol professió cal saber-ne i ser rigorós. I quan amb la nostra actuació podem condicionar el que les persones poden arribar a ser, cal encara molt més. Per aquesta raó una part significativa del llibre té a veure amb les preguntes i les respostes que construeixen el rigor professional.
Tenir un salari garantit a final de mes no pot ser mai la raó per dedicar-se a educar. Les incompatibilitats entre allò que l’alumnat necessita i els desitjos d’una bona i tranquil·la vida de professor que sempre cobra a final de mes generen danys mutus que han d’evitar-se. Comprovar si un pot servir per educar i preparar-se per ser-ho requereix, per exemple, saber cada dia més sobre les variables del fet d’educar, sobre els temps de la infància i l’adolescència, sobre el desenvolupament humà, sobre la feina de fer de mare i de pare, etc. Si algú aspira a ser educador, no té més remei que descobrir per què cal saber tot això i més. Aquell que ja està dins la dedicació vital d’educar, ha de construir una forma permanent d’actualitzar aquests sabers.
A més, el que proposa aquest llibre, en qualsevol de les situacions que justifiquen la seva lectura, té a veure amb com sortir al pas d’una nova moda que situa el fet d’ensenyar, aprendre, educar, en el territori dels productes empaquetats, delimitats, avaluables amb categories d’evidència científica. Les reflexions que proposo intenten evitar que el futur professional de l’educació sigui una mena de tecnòleg (o de «manetes») que aplica destrament un procés de producció estandarditzat. Evitar que el professional experimentat es refugiï en propostes aparentment segures per ensenyar en les quals no ha d’innovar cada dia. Ni ens podem formar per aplicar enganys ni podem cercar el relax educatiu aplicant fórmules didàctiques invariables.
A diferència d’altres «oficis» fer de mestre té algunes connotacions singulars. Així, en el còctel professional sempre hi són molts presents components que tenen a veure amb determinades formes de ser i de fer de la persona que ha d’exercir l’ofici. No tothom val per fer de mestre i alguns han d’abstenir-se’n. La multiplicitat de persones diverses que poden arribar a exercir-ne no neixen predestinades a fer-ho, però han d’arribar a dominar un conjunt de competències personals. Per exemple: han de tenir un interès dominant per la creativitat, trobar normal que l’alumnat els posi en crisi, no enyorar el passat, ser persones interessades a saber més, a desenvolupar multiplicitat de formes d’empatia, a voler una societat més justa, etc. No es tracta exactament de virtuts genètiques ni de vocació i per això proposo preguntar-se, pensar, els diferents materials que componen el territori de les competències del mestre, del professorat. Resumeixo suggeriments per aprendre a adquirir-les o per mantenir-les adaptant-se a diferents situacions, a mons que canvien.
La singularitat de la professió educativa rau en el fet de ser una de les professions relacionals amb més poder d’influència humana. Depèn de nosaltres construir un conjunt de potents influències basades en la persona, que poden ser oportunitats o rèmores vitals. Podem esdevenir acumulació de felicitats o suma de malestars; ajudar a mantenir el desig d’aprendre i la felicitat de saber o ser gestors que administren feines escolars per oblidar. Mentre estic fent la revisió final del text he tingut l’ocasió de visitar, a Santiago de Xile, el Museu de l’Educació Gabriela Mistral. En una sala interactiva es pregunta a l’alumnat que l’està visitant «quin ha estat el pitjor càstig que ha rebut». Bastants comentaris destaquen, de diferents maneres, el fet d’haver estat ignorats. El fracàs més important de la professió és no haver esdevingut significatius per a l’alumnat.
Seria exagerat dir que les vides dels infants i els adolescents depenen del mestre que es trobin. Però, una bona part del que ells i elles acabaran sent depèn de les experiències en positiu que diferents adults aportaran a les seves vides d’infants i adolescents. Per això proposo que reflexionem sobre el que significa convertir-se en generadors d’oportunitats vitals satisfactòries a partir de l’escola.
L’ofici de mestre, de professor, no és mai el de venedor de seguretats estables ni de certeses, tot i ser persones que donen seguretat als infants i adolescents creant entorns de serenor i d’intriga per saber. Aquest no és un llibre que recomani un seguit de bones pràctiques per aplicar (condueix a buscar-les entre els bons llibres de didàctica o de pedagogia). No, no és un manual per aplicar. És un manual per recordar les bones maneres de ser mestre. He escrit un manual d’interrogants, una enciclopèdia de preguntes per ser usada per qui té com a objectiu professional ajudar els infants i adolescents a fer-se preguntes i a cercar respostes.
Si educar és humanitzar, qui educa és un humanitzador i ha de ser un humanista. Però no es tracta d’esdevenir útils per a qualsevol projecte de desenvolupament, d’ensinistrament o d’adoctrinament. Som, hem d’acabar sent, dones i homes amb coherència personal, que esdevenen subjectes savis per als seus deixebles, que acompanyen la construcció autònoma de persones que senten, pensen, conviuen, entenen la realitat i la volen transformar. Així, algunes preguntes tenen a veure amb com ajudar a ser persones enmig de la complexitat o condueixen a reflexions sobre l’ètica de l’educació.
Aquest manual de preguntes per a professionals de l’educació segueix el mateix esquema per a cada interrogant: definir el perquè i els possibles components de la pregunta, i ordenar un conjunt d’arguments i suggeriments per construir les respostes. He llegit de nou vells documents i he fet un resum de les principals idees de molts textos del debat educatiu més recent. No he inventat res i segur que entre les bones companyes i els bons companys mestres es poden trobar pràctiques reals de totes les preocupacions que he resumit. Sempre, inevitablement, és una proposta de síntesi feta a partir de la meva història educativa, amb els biaixos significatius corresponents. Al final hi he col·locat una petita llista de referències actuals perquè el lector o lectora pugui descobrir d’on han sortit algunes de les idees que he cuinat. El text no té cites, però cap idea no és meva. Totes han estat suggerides per alguna lectura o alguna experiència. No són més que un petit pont per ajudar el lector a transitar entre les grans idees de la política educativa, la pedagogia o innovació escolar (ara de moda) i la trobada diària dels mestres amb infants i adolescents que volen aprendre a partir de la presència de l’ensenyant.
He escrit a partir d’una llarga llista de preguntes inicials i crec que el resultat podria organitzar-se com una constel·lació que té tres grans astres: el contingut bàsic de la professió d’educar; la institució educativa que provoca la relació educativa, que la fa possible, l’escola, i els subjectes, els infants i adolescents convertits en alumnes quan passen a estar a les nostres mans. Al voltant d’aquesta constel·lació de tres estels centrals n’hi volten en interacció molts d’altres que es retroil·luminen mútuament, que es condicionen. Poden ser els interrogants que tenen a veure, per exemple, amb el barri, que predetermina la motxilla vital de cada infant, o les preguntes que fan referència a com s’aprèn, sabent que les respostes a una o altra qüestió no poden donar-se de manera aïllada.
És una llista de preguntes i respostes seqüencial, però només perquè el paper imposa establir algun ordre en l’espai. Totes i cadascuna de les preguntes sempre remeten a una altra, i aquesta, encara a una de nova. En lògica digital diríem que és un llibre ple d’hipervincles que, com a resposta, sempre porten a cercar més informació complementària. Cada lector haurà de cercar per on comença i descobrir, una estona després, a quina nova pregunta ha anat a parar i per quina altra ha passat abans. L’educació sempre és complexitat. Les seves preguntes i respostes sempre estan, com les cireres, enganxades les unes a les altres.
Malgrat que, com acabo de comentar, els estels centrals del cosmos educatiu són tres, el llibre té quatre parts. No és per afegir-hi confusió, sinó per destacar un aspecte singular de la institució escola: el seu lloc en la construcció de les societats. He fet una part separada (la part III) per destacar els interrogants de l’educació que fa ciutadans i ciutadanes i les respostes adultes que intenten evitar que eduquem per pensar. Així, a la primera part es trobaran les preguntes sobre l’ofici de mestre. La segona conté els interrogants sobre l’escola, la seva funció, la permanent necessitat de construir-ne una de nova, els canvis que provoca la societat digital, les pretensions de fer aprendre. És la més llarga. La tercera, com he dit, es pregunta sobre educació, ciutadania i llibertat. Finalment, a la quarta proposo que ens interroguem sobre els infants i adolescents alumnes i les seves diferents famílies. Sobre les relacions, la comprensió i les expectatives mútues, sempre en procés de construcció.
Per no deixar sense inquietuds a ningú, també he acabat preguntant-me, en una mena d’apèndix final, què passaria si no tinguéssim escola.
Suposo que si has obert aquest llibre ets un mestre, una professora, que, com molts altres companys i companyes de professió, avui també has pres, cap a primera hora, el camí de la teva escola. Potser és el primer dia, la primera vegada que trepitges una aula després d’obtenir el títol i aconseguir un contracte. Potser ja fa temps que fas de mestre i avui és el primer dia d’un nou curs, d’un nou trimestre. Per primera vegada, o una vegada més, et situes davant l’inici d’una nova aventura professional per a la qual no existeix un final escrit. Se suposa que estàs, o tornes a estar, ple d’entusiasmes i d’incerteses i que, més enllà de la teva preparació, dels teus sabers, quan entres per la porta no deixes de sentir el rum-rum d’una fatídica pregunta: «i jo, què hi faig aquí?». Curs darrere curs, molts dies, torna la mateixa pregunta.
A més, vens carregat. Has escoltat o llegit tantes demandes contradictòries (de les forces polítiques, de les administracions, de pares i mares, dels experts) que no et queda gens clar què s’espera de tu. Com a professional rigorós amb la seva feina, et prepares a consciència, però no has parat de sentir veus sobre innovació, rigor científic o neurociència i no et queda clar quin nou PISA (Programa Internacional per a l’Avaluació d’Estudiants de l’OCDE) t’aplicaran a final de curs per avaluar la feina que ara comences. Tens la sensació d’entrar en allò que alguns han descrit com un «territori minat», un garbuix sense cap fil del qual estirar. No pots saber anticipadament on explotarà l’esbroncada de l’administració educativa. El que s’espera de tu està difuminat entre boires, el que tu voldries fer potser no és el que l’alumnat necessita, floten sobre el teu cap els discursos sobre la nova escola, etc., etc. Per sort, el diàleg de mirades que es produirà quan obris la porta de la classe et farà sentir que, sigui quina sigui la tasca assignada a la teva professió, el que està clar és que aquesta tasca resulta bàsica per als personatges que ara et miren i tu mires.
Saps molt bé que no vas a una feina, a treballar. Vas a exercir una professió. No és igual com la desenvolupis, perquè l’efecte del que tu fas afecta persones, i no pas un compte de resultats ni una cadena de producció. No val qualsevol forma de fer ni qualsevol forma de produir.
Per començar, necessites sentir-te bé amb tu mateix i comprovar en el dia a dia el sentit del rigor que poses a la teva professionalitat. Necessites ser tu (una persona que es coneix, cofoia amb el que ha decidit fer, disposada a trobar en la seva acció educativa les corresponents dosis de felicitat vital). Saps que no tens cap dret a generar infelicitat o a no proporcionar el que cada infant espera de tu. Després, necessites ser un bon professional (algú que no pensa que tot val, que no està en disposició d’acceptar que qualsevol arquitecte o taxista opini sobre la seva feina com a professional de l’educació). Una professió en què l’acció de cada dia determina una part molt singular del que són i seran les persones en construcció amb les quals tu treballes. Que seran d’una manera o altra en funció del que posin els mestres com tu a les seves vides. Comences, o continues, sabent que la teva «qualitat» de mestre, la qualitat de la pràctica de l’ofici, té un paper decisiu en la vida (si més no en la vida escolar) de l’alumne.
Per això, entre totes les maleïdes preguntes que formula aquest llibre (crec que en bona part les sentiràs com a teves i no inventades per l’autor) he començat per mirar de donar resposta a la de: «què és ser mestre». O, molt millor, «en què consisteix fer de mestre, de professor». He començat pels interrogants sobre el contingut de l’ofici de mestre, de professor, enmig d’un conjunt ampli d’interrogants i respostes que aniran venint, que tenen a veure amb què és una escola i amb com han de ser les relacions de les vides d’infants i adolescents amb aquest artefacte social que formen el professorat que han de suportar i l’escola a la qual tenen l’obligació d’anar.
Tornem a la vivència de l’escola com a camp minat o garbuix sense fil desllorigador. Un primer grup de «mines» que semblen amenaçar-te tenen a veure amb la sensació d’estar en una mena d’inestabilitat permanent. Són dubtes que sorgeixen de la necessitat de ser un professional actiu en una escola necessàriament canviant i en una societat en permanent i accelerat canvi. Ets una persona que s’interroga enmig d’una realitat que es mou. Has de definir la teva professió enmig d’aquest parany.
Sentiràs dins teu –espero–, i també ho escoltaràs de manera reiterativa, que l’escola ja no pot ser la d’abans. A més, tu ets dels professionals que s’han apuntat a aquesta aventura amb voluntat de construir, una vegada més, la «nova» escola. Vols ser professional i vols ser innovador.
Però si ets dels que acumulen triennis ja et deu fer mandra escoltar discursos renovadors que contínuament semblen esdevenir estèrils. Necessites recuperar alguna fe i alguna dosi d’esperança. Si t’estrenes en la professió, no hauries d’estar pel manteniment del sistema. Necessites aplicar la teva joventut educativa a una causa humana eficaç.
Vell o nou, entusiasta o «cremat», no tens gaires possibilitats de sortir-te’n, dels canvis profunds en una escola immersa en una societat accelerada. No et servirà de res recuperar la vella escola. Sí, també et tocarà recordar que l’escola ha d’estar fora del vertigen social i que al seu interior hi hem de construir l’ambient de la lentitud vital pausada que necessita tot infant. Però, no ens enganyem, les formes de construir aquesta pausa educativa es renoven contínuament, són permanentment noves i hauràs de renovar les formes de la calma.
No. No et trauré de dubtes i no et donaré encara cap resposta senzilla a la pregunta inicial. No compres una manera de fer prèviament definida i establerta. T’hauràs d’anar construint, convertint-te en un bon mestre. De moment jugarem a les descripcions progressives i complementàries de l’ofici. Anirem posant i delimitant components i colors.
Línies enrere he deixat anar una primera pinzellada, ja podríem tenir una primera frase per qualificar l’ofici: creativament innovador. Un mestre és, en primer lloc, un professional que no pot mirar enrere per definir com ha d’exercir la seva professió. Tot i semblar que ha de transmetre el passat, no pot viure del passat.