senyals-de-llum-alec-ash-edicions-saldonar_epub.jpg

Sinopsi

El problema de fer declaracions categòriques sobre la Xina és que immediatament es pot pensar un exemple que suggereixi el contrari. «Generalitzar és d’idiotes», va dir William Blake. Però un conjunt de punts forma una imatge, i un grapat de notes poden fer una melodia.

Al món, gairebé una de cada cinc persones és xinesa, i a la Xina hi ha tres-cents vint milions de joves entre l’adolescència i els trenta anys, més que la població total dels Estats Units. Nascuts després de Mao, sense memòria de Tiananmen, aquesta generació de fills únics està transformant radicalment el seu país, un monstre en ple creixement que cada vegada més es postula com una primeríssima potència mundial.

A Senyals de llum, Alec Ash, escriptor britànic de la mateixa generació i resident a Pequín, aporta el testimoni vívid i fascinant de la vida de sis mil·lennistes xinesos amb la idea de presentar-nos aquesta nova generació trencadora. Aquest llibre, humà i revelador, du el lector més enllà dels estereotips i els titulars de les notícies per mostrar-li què significa realment ser jove a la Xina contemporània. A través de drames i romanticismes quotidians, Ash posa llum sobre les majors pors i esperances, els reptes i els somnis d’aquells que estan destinats a definir el futur de la Xina, i el del món.

Portada

Dedicatòria

Al meu pare

Mapa de la Xina

(Clic per ampliar la imatge)

Nota sobre els noms

En aquest llibre segueixo les vides de sis joves xinesos nascuts entre el 1985 i el 1990. Explico les seves històries des de la infantesa fins a les acaballes de la vintenta. Per referir-me als que tenen noms anglesos, els utilitzo per la seva proximitat; Dahai i Xiaoxiao no en tenen, així que adopto els seus sobrenoms xinesos, que és com els coneixen els seus amics. Pel que fa a Fred, agafo el seu nom anglès, que també serveix com a pseudònim, i els detalls sobre la seva família els he deixat fora de la història a petició d’ella mateixa per protegir la posició del seu pare com a funcionari del Partit Comunista.

Pel que fa als altres noms i paraules xineses, utilitzo el pinyin, el sistema de romanització del xinès que fa servir l’alfabet llatí. Procuro emprar mots amb un equivalent senzill en anglès quan és possible, però per als termes més habituals o interessants també recorro al xinès. Alguns trucs per a la pronúncia d’aquestes paraules: x es pronuncia ‘sh’, q és ‘tx’, c és ‘ts’, z és ‘dz’, zh és ‘dj’ i les jotes són fortes.

Les expressions entre cometes simples expressen el significat dels termes estrangers, si no s’indica el contrari. Sempre que es parla de diners s’utilitzen els iuans (CNY), el tipus de canvi del qual era d’entre vuit i deu iuans per euro durant la major part del període tractat, els anys d’infantesa i primera adolescència del segle xxi.

Els sis

Dahai (Yu Hai). Fill de militar, internauta, perdedor amb estil propi; nascut el 1985 a la província de Hubei.

Xiaoxiao (Liu Xiao). Propietària d’un petit negoci, somiadora; nascuda el 1985 a la província de Heilongjiang.

Fred (anònima). Filla d’un funcionari del Partit Comunista, doctora, patriota; nascuda el 1985 a la província de Hainan.

Snail (Miao Lin). Noi de camp, addicte als videojocs en línia; nascut el 1987 a la província d’Anhui.

Lucifer (Li Yan). Cantant, aspirant a estrella internacional; nascut el 1989 a la província de Hebei.

Mia (Kong Xiaorui). Estilista, skinhead reformada; nascuda el 1990 a la província de Xinjiang.

Dahai

Havia passat una dècada des que Dahai havia enterrat el seu diari.

La llibreta de cuir reposava en la terra seca de sota un pi, al cim de la muntanya de darrere la seva casa de la infància. Tenia divuit anys quan la va deixar allà, en una capsa fosca de fusta de teca que utilitzava per guardar-hi fulles de te, juntament amb un paquet de cigarrets i unes quantes fotografies velles.

Nascut el 1985, era fill de la nova Xina. La seva generació era la primera sense memòria de Tiananmen, una generació de fills únics en un país que creixia tan de pressa com ells mateixos; criatures en un present accelerat i hereus d’un futur incert. Al diari, Dahai havia escrit sobre preocupacions, desitjos, somnis fràgils…, però, per damunt de tot, sobre una noia.

La calor de maig s’esvaïa a mesura que s’apropava al cim. Quin arbre era? Va treure una pala de color verd militar i la va clavar a la terra, esperant sentir l’impacte sec contra la fusta. Alguns paletes que reconstruïen una pagoda li feien fotografies mentre es burlaven d’ell, que foradava aquí i allà, deixant el paisatge com un colador.

Dahai els ignorava. Ja tenia gairebé trenta anys, estava casat i cavava pels seus anys de joventut.

Xiaoxiao

La fruita venia de tota la Xina. Pomes de Xinjiang, peres de Hebei, mandarines de Zhejiang i Fujian, de tant en tant també alguna pitahaya de l’illa de Hainan, al sud, i manats de plàtans. A l’extrem nord del país, on no creixia la fruita, camions de tretze metres de llarg duien el regal de la terra fins a la porta de la botiga de fruita a l’engròs que els pares de Xiaoxiao regentaven.

Allà, al nord de la muralla, l’hivern alça la pell dels llits. Si es compara el mapa de la Xina amb un gall, el tros damunt de Pequín, que abans es coneixia com la Manxúria i que en xinès s’anomena senzillament «el nord-est», en seria el cap. Des de la cresta es poden veure l’aurora boreal i el sol de mitjanit, i les temperatures baixen fins als quaranta graus negatius. La neu arriba fins a la cintura, i encara s’hi troben alguns tigres siberians solitaris que creuen des de Rússia sense els visats corresponents.

La província de Heilongjiang rep el seu nom del riu del Drac Negre, que serpenteja al llarg de la frontera amb Rússia. A quatre hores en tren des de la capital de la província, encerclada per Mongòlia Interior a l’oest i per Sibèria al nord, es troba la ciutat de Nehe. Allà les files de blocs d’apartaments idèntics encara estan en construcció, com si la ciutat hagués florit espontàniament de la tundra. Si no fos per un riu gelat per damunt del qual es pot fer passar un camió a l’hivern, es tractaria d’una petita ciutat xinesa de mig milió d’habitants com qualsevol altra. És allà on va néixer Liu Xiao el 4 de setembre de 1985.

Una llevadora va assistir al part damunt del llit dels pares. Durant la primera hora Xiaoxiao no va deixar anar ni un plor. Tenia tothom preocupat, però quan va arrancar a bramar com una mala cosa l’únic que desitjaven era que callés per sempre. Als set anys li van foradar les orelles amb una agulla i fil vermell, una antiga tradició xinesa per donar salut i bona sort a l’infant. També van ser set els dies que van tardar els seus pares a donar-li un nom després de fullejar un diccionari gruixut per trobar un caràcter que els agradés. Al final, es van decidir per xiao, que significa ‘cel’ o ‘núvols’ i que forma part d’una frase feta que parla d’un so que ressona amb força pels cels —com els seus primers crits—. En un altre to, la mateixa paraula significa ‘menut’, així que des de ben d’hora la van anomenar Xiaoxiao, petita Xiao.

Xiaoxiao era una noia i, si es casava, el seu fill no perpetuaria el seu cognom, Liu. La política del fill únic, implementada el 1979 no gaire després que Deng Xiaoping iniciés l’era reformista de la Xina, significava que els seus pares no podien tenir-ne cap altre legalment. Tot i això, les famílies encara estaven digerint aquesta idea, especialment a les zones més allunyades dels nuclis urbans, i la llei no havia acabat de quallar. Els pares de Xiaoxiao van esperar quatre anys fins que ell va deixar la feina, on treballava sota una vigilància estricta, i van tenir un segon fill, un nen. Se’n van sortir sense haver de pagar la forta multa corresponent.

Carregats amb tots els somnis i esperances que els seus pares no van poder materialitzar en la seva joventut durant els anys de Mao, els fills únics de després dels anys vuitanta viuen infanteses caracteritzades per la sobreprotecció, que arriba a extrems còmics. Se’ls posa drets després de cada caiguda i, per si de cas, se’ls embolica amb més capes de paper bombolla que un gerro de porcellana durant un trasllat. Quan les atencions de dues parelles d’avis entren en joc, el consentiment es transforma en sufocació. Durant el primer hivern de Xiaoxiao, només se la podia veure de forma ocasional i soterrada en un munt de granotes tèrmiques, amb les galtes de conjunt amb el seu anorac de color carmesí.

Xiaoxiao va viure amb els avis materns fins als set anys, en un poblet rural situat a dues hores en cotxe de Nehe. Tenien porcs, oques, ànecs, pollastres, un gos i un únic llit, que consistia en una plataforma de terra aglomerada sobre una estufa de carbó anomenada kang. Allí dormien l’avi, l’àvia i Xiaoxiao, arraulits en l’escalfor compartida. Havien enganxat pàgines de diari a les parets i al sostre —els titulars sobre la gira de Deng Xiaoping pel sud a principis dels anys noranta van servir un millor propòsit com a aïllants barats—. L’únic passatemps de què Xiaoxiao podia disfrutar era escoltar els contes tradicionals que s’explicaven a la ràdio asseguda a la falda de l’àvia.

A la Xina, és habitual que els avis cuidin la canalla mentre el pare i la mare treballen de sol a sol en ciutats atapeïdes per dur diners a casa. Desenes de milions d’aquests nens dels anys vuitanta van créixer en situacions d’aquest estil, al poble i amb els pares a la ciutat, treballant, lluny d’ells. Se’ls anomena els nens que han deixat enrere. Independentment de quines siguin les circumstàncies, créixer sense els pares deixa marca. La mare de Xiaoxiao recordava apenada una ocasió en què va visitar la seva filla després de passar mig any treballant a Nehe i, quan s’hi va acostar per abraçar-la, va veure com Xiaoxiao corria a amagar-se rere la falda de l’àvia. No la reconeixia.

Al cap de poc temps, Xiaoxiao va tornar a viure amb els pares, al pis on havia nascut. Ben a prop, als afores, el majorista de fruita hi tenia el magatzem, que feia olor de poma. Li agradava anar-hi a jugar, entre les piles de caixes que s’enfilaven fins al sostre i formaven passadissos que s’anaven fent més i més estrets a mesura que arribaven noves mercaderies. Al principi va assumir que els camions que anaven i venien eren de prop de la zona, potser del poble dels avis, fins que el pare li va mostrar en un mapa de la Xina alguns dels llocs d’on provenia la fruita, i ella no els va mirar mai més amb els mateixos ulls.

Durant els seus primers anys a l’escola, a mesura que aprenia a llegir i escriure els milers de caràcters necessaris per dominar el xinès, Xiaoxiao va relacionar de mica en mica els noms que llegia en les caixes de fruita amb diferents localitats del mapa. Interrogava la mare sobre aquests llocs exòtics, i ella, que mai havia viatjat més enllà de Pequín, li recitava els estereotips pertinents en cada cas. Magranes dolces de Xinjiang? La terra dels dàtils i els deserts. Pomes bulboses de Henan? La gent d’allà són estafadors. Durians pudents de Guangdong? Es mengen qualsevol cosa que bellugui, allà baix.

Com que a Nehe no hi havia res a fer, a Xiaoxiao les terres llunyanes li resultaven fascinants. La ciutat encara era petita als anys noranta. Hi havia pocs cotxes al carrer i un únic semàfor a la intersecció del centre, anomenat carrer central. El refresc de cola bullit era d’allò més popular entre els adolescents —i encara ho és avui dia—, begut directament de la tetera. Els joves una mica més grans preferien baijiu, un licor fort destil·lat del sorgo o l’arròs que els permetia guanyar-se la reputació de bevedors formidables de sang calenta, un honor amb què la gent del nord-est es vanagloria. A Heilongjiang, al ple de l’hivern, l’únic que es pot fer és beure i barallar-se.

Xiaoxiao preferia els dolços, no obstant. A la vora de l’escola hi havia una botiga que en venia: torró de cacauet, caramels White Rabbit, caramels embolicats amb paper de cel·lofana amb el dibuix d’un home amb posat seriós, pols dolça tiaotiaotang que coïa damunt la llengua… Tenia tres nines de plàstic i ella mateixa els feia la roba —bruses brillants, barrets amb granadura o vestits de núvia— tal com li havien ensenyat les seves tietes, que eren modistes. Una de les nines tenia els cabells rossos i els ulls blaus, una imitació maldestra d’una Barbie que ella anomenava nena del mar. Les tres nines eren millors amigues, és clar, i se n’anaven juntes de vacances als deserts de Xinjiang, a Henan, on és ple d’estafadors, o a Guangdong, on la gent es menja qualsevol cosa que bellugui.

L’Any Nou xinès, també anomenat Festa de la Primavera, era l’època de l’any preferida de Xiaoxiao: quinze dies de celebracions i banquets que assenyalen el primer mes del calendari lunar i que comencen amb un gran àpat familiar la nit de Cap d’Any, seguit de dies de menjar sobres i reactivar relacions amb parents llunyans. Com els altres nens, a Xiaoxiao li donaven sobres vermells decorats que contenien «diners de la sort», unes propinetes. Al parc central de la ciutat s’hi feien focs artificials i es llançaven petards sobre el gel, que espetegaven amb un marge de temps just per lliscar enrere abans del bum esperat. A l’última nit de les celebracions, el Festival dels Fanals, Xiaoxiao mirava embadalida com els fanalets de paper s’enlairaven i s’allunyaven en el cel, fent senyals de llum.

La televisió també omplia una part important de les vacances. A ella li agradaven les sèries xineses de dibuixos animats El club del drac petit i El cap de policia gat negre, la japonesa Doraemon —‘gat robot’ en xinès— i Tom i Jerry. El seu programa preferit era Viatge a l’oest, una sèrie basada en la novel·la homònima de la dinastia Ming sobre les aventures d’un monjo, un dimoni aquàtic, un monstre porc i un rei mico que peregrinen a l’Índia per trobar uns textos sagrats. Malgrat el seu vestuari carrincló i uns efectes especials ridículs —mestres taoistes voladors amb celles blanques tan llargues com les seves barbes, armes màgiques animades que espurnejaven a la pantalla…—, la sèrie va ser un èxit rotund, fins al punt que encara avui en dia s’emet cada any.

Tot va canviar quan Xiaoxiao va arribar a la secundària. Es van acabar les nines, les llargues hores davant la televisió i el magatzem de fruita on havia jugat sempre. Tot plegat va ser tan sobtat que Xiaoxiao recorda haver pensat que l’estaven castigant per alguna raó que no acabava d’aclarir. D’un dia per l’altre, les atencions desmesurades a què estava acostumada es van transformar en l’autèntic llegat de la generació del fill únic: estudi i feina constants i aclaparadors. Els primers anys de la infància són temps de protecció, però el conte de fades col·lapsa tan aviat com s’és capaç de fer colzes durant dotze hores cada dia. «El coneixement canvia el destí», deia la mare de Xiaoxiao mentre sopaven; era una dita de la família.

L’escola començava a les set. A mig matí, tots els nens de la Xina compartien un mateix ritual: els exercicis oculars. Durant vint minuts, tota la classe, de trenta o més estudiants, es fregaven els ulls amb els polzes a l’uníson, i també els costats del nas i del cap. Se suposava que aquests exercicis prevenien l’aparició de miopia, causada per les hores de lectura que els nens tenien per davant.

A classe, els professors admetien únicament el silenci i l’atenció per part dels alumnes. Geografia, matemàtiques, ciències, història, xinès, música i art; la topografia de les trenta-quatre províncies, municipalitats, regions autònomes i zones administratives especials de la Xina —trenta-tres, si no es compta Taiwan—; invents xinesos i invasions estrangeres, història antiga i llegendes. El coneixement canvia el destí. A la classe d’anglès, els llibres de text de tot el país utilitzaven els mateixos personatges d’un noi i una noia, Li Lei i Han Meimei, per explicar la gramàtica a través de diàlegs forçats i gens naturals. Aquests personatges, juntament amb els seus amics estrangers Lucy i Lily, l’ocell Polly i un mico anomenat Mico, són la raó per la qual, en preguntar a un nen xinès «Com va?», la resposta més probable és «Em va bé, gràcies, com et va a tu?».

A l’hora del pati, Xiaoxiao seia apartada dels altres nens, amb el cap a la lluna. El dia s’acabava a les set de la tarda, quan els estudiants a qui tocava netejar deixaven l’escola ben neta abans d’anar-se’n cap a casa. A Xiaoxiao li agradava observar el cel fosc del nord a través de les finestres de la classe mentre els treia la brutícia acumulada, i fantasiejava sobre tots aquells llocs llunyans d’on venien les mandarines, les pitahayes i els plàtans.

Dahai

Als afores de Pequín, un nen jugava amb cartutxos de pistola. El pare de Dahai havia estat soldat, tal com ho havia estat el seu propi pare, que va lluitar a la guerra de Corea. La família estava acostumada a les armes. Provenien de Suizhou, al nord de la província central de Hubei, però el 1986, quan Dahai tenia un any, el seu pare va ser traslladat a la capital.

Pequín està envoltada per cadenes muntanyoses per tres costats, que imiten la forma d’una esquena arcada que separa la metròpoli de Mongòlia, mentre que el seu costat obert mira cap al sud-est. A finals dels anys noranta, la ciutat ja s’estenia més enllà de les muralles de la dinastia Ming, enderrocades a l’era de Mao i substituïdes per una carretera en forma d’anell. Dins d’aquest anell, milions de bicicletes omplen els carrerons de la ciutat vella, anomenats hutongs, que es van anar destruint apressadament per fer lloc als nous gratacels. Fora de l’anell, als marges de la ciutat en plena expansió, s’hi estenen camps de grues mastodòntiques que recorden les forques per als titans.

La família de Dahai vivia encara més enllà, en un complex militar del districte de Miyun, deu quilòmetres cap al nord-est, al peu de les muntanyes del nord. Amb més de dos milions de membres, l’Exèrcit Popular d’Alliberament és tan autosuficient com qualsevol estat petit. Les tropes i els treballadors com el pare de Dahai, responsable de projectes de construcció de l’exèrcit, viuen junts en aquests complexos tancats. Alguns són vastos, ciutats dins de ciutats més grans, amb el seu propi subministrament d’aigua, servei de bombers i policia. A les cantines sovint s’utilitzen cupons en comptes de diners, i tots tenen un guàrdia a les portes encarregat de barrar el pas a qualsevol que es presenti sense acompanyant.

Per Dahai, el complex representava el món sencer. Estava situat al final d’una carretera sense senyalitzar a l’extrem de Miyun que resseguia un penya-segat empinat que actuava de barrera natural. A la porta oest, un guàrdia avorrit saludava tots els residents que passaven des de dins de la seva caseta. En un pati entre dos blocs d’apartaments, clavades a terra, hi havia sis taules de ping-pong, com si s’hagués calculat que aquesta era la perfecta mesura d’entreteniment per a la comunitat. Una gran nau no gaire alta posada en un dels vèrtexs del campament albergava la cantina, el cinema i el saló de dansa. A l’altra punta hi havia un segon cinema, una pista de bàdminton i una font decorativa enmig d’una rotonda. Al fons, dues xemeneies industrials altíssimes emergien darrere de tot el conjunt, escopint el fum de la fàbrica on l’exèrcit elaborava els seus propis subministraments militars.

Dahai hi tenia una bona colla d’amics, allà, els fills d’altres soldats i treballadors, i gairebé tots anaven plegats a la mateixa escola al davant de les portes. Més enllà, a fora, hi havia un altre univers, ple de normes i directrius, però dins del complex, paradoxalment, tenien poca supervisió i llibertat per fer i desfer com els vingués de gust. Jugaven a un joc similar als patacons amb taps d’ampolla en què, si feien caure el propi damunt del d’un altre, obtenien el dret de reclamar-lo en propietat. També tenien pistoles de joguina, granotes saltadores i pilotetes de colors que espetegaven sorollosament quan se les feia xocar entre elles, ideals per espantar les noies per darrere.

Un carretó resseguia amunt i avall la curta via que s’estenia des de la fàbrica fins a un magatzem cavernós prop de la porta est, cap on arrossegava feixugues caixes de bales i parts de cotxes que s’apilaven les unes sobre les altres mentre esperaven que els camions de l’exèrcit se les enduguessin. Aquells espais estaven taxativament prohibits per a Dahai i els altres nens, així que esmunyir-s’hi era el seu joc preferit. Hi jugaven a fet i amagar i robaven bales acabades de sortir de la línia de producció. Bales curtes, bales gruixudes, bales de rifle punxegudes, brillants i dringadisses. Les posaven als rails de manera que el carretó les deixés aplanades en passar, com puntes de fletxa, i les lligaven amb cordills a uns bastons per jugar a la guerra.

Dahai era un nen esprimatxat, amb ulleres metàl·liques, rodones i fines i un somriure entremaliat. Tan bon punt va arribar a la pubertat, va créixer com el bambú i es va omplir d’acne. Duia a tota hora el mocador vermell de l’uniforme de l’escola lligat al coll, insígnia dels Joves Pioners de la Xina. El seu nom, Hai, significa ‘mar’, però, com que era el més alt de tots els seus amics, l’anomenaven Dahai, ‘gran mar’, i el seu germà petit, Xiaoyang, ‘petit oceà’. A la Xina, s’utilitzen sobrenoms ben sovint, ja que el nom sencer queda massa formal i un sol caràcter sona estrany si no es duplica.

Quan van ser prou grans perquè els seus pares se’ls emportessin fora del complex militar, Dahai va descobrir que hi havia vida més enllà de les seves portes. Cada any se n’anaven al famós pantà de Miyun, una zona turística amb muntanyes verdes i unes aigües que havien estat cristal·lines temps enrere. També feien viatges de cap de setmana a la gran muralla i a les tombes de la dinastia Ming i, encara més enllà, la família també havia visitat el Minsk World, un parc temàtic a Shenzhen, al sud-est, on hi havia fondejat el portaavions soviètic Minsk per servir com a atracció turística. La mare va fer fotografies a Dahai posant davant de la nau i al costat d’un llançamíssils i d’un tanc desarmat, i en va fer un àlbum per ensenyar-lo a qualsevol noia —o periodista— que pogués passar per casa al cap dels anys

Als anys de l’adolescència, Dahai ja havia superat l’etapa de jugar amb patacons i va entrar al món de les bandes. N’hi havia dues, cadascuna amb entre una cinquantena i un centenar de nois, els Pidolaires i els Estrelles Vermelles. Dahai es va integrar als Pidolaires, coneguts amb aquests nom per la seva pràctica de demanar regals i obsequis a les botigues per distreure’n els dependents i així cobrir els companys mentre arreplegaven dolços i cigarrets de les prestatgeries. Quan no eren a l’escola, els membres de les bandes sortien en grans grups amb bicicleta per tot el complex, atents per si es trobaven l’enemic. Els aldarulls eren a l’ordre del dia i, de tant en tant, els Pidolaires i els Estrelles Vermelles se citaven per barallar-se a cops de puny, de bastó i de pedra. Els membres de totes dues organitzacions es referien al seu líder com laoda, el gran ancià, la paraula que utilitzen els caps de la màfia.

Abans de començar el batxillerat, Dahai ja havia jugat amb armes de veritat. Els campaments d’ensinistrament militar o junxum s’organitzen per a tots els estudiants xinesos des de 1985 i són obligatoris des de les protestes de Tiananmen de 1989, una aposta clara per inculcar la virtut de l’obediència als joves. Els estudiants hi assisteixen abans del batxillerat i de la universitat, i en alguns casos també al principi de la secundària, una o dues setmanes cada vegada. Milers d’adolescents marxen i realitzen exercicis a l’uníson, vestits amb roba de camuflatge, i, quan no estan ocupats amb això, assisteixen a classes amb continguts xovinistes. Als nois no se’ls permet dur els cabells llargs o tenyits, ni a les noies lluir cap tipus d’accessoris.

Dahai, que des de ben petit ja estava acostumat a l’entorn i a la parafernàlia militars, s’hi trobava com a casa. Fos com fos, els estudiants se saltaven la majoria de les estrictes regles del campament. En una ocasió, Dahai va tenir l’oportunitat de disparar amb munició real, però la majoria d’exercicis consistien a exercir una disciplina absoluta mentre els instructors els explicaven com posar-se drets, com caminar i com cridar tots junts per sonar com una sola veu. Es llevaven ben d’hora, a les cinc, i sortien a córrer abans d’esmorzar. No obstant, i a pesar que el menjar de la cantina era una porqueria greixosa, el campament també tenia aspectes positius. Era una bona forma d’estrènyer la relació amb els companys de classe, renegant als barracons sobre com odiaven aquell lloc, i una oportunitat per lligar amb les noies.

Des de bon començament, el batxillerat era igual d’estricte. L’institut número u de Miyun imitava l’estructura d’una presó —de fet, s’hauria pogut construir seguint-ne el mateix plànol—. Com la majoria d’escoles xineses, tenia una porta principal imponent amb una barrera per als cotxes, una reixa de filferro espinós que en resseguia el perímetre i tot de banderes vermelles aquí i allà, tant dins com fora. «Persegueix la virtut, cultiva la joventut». «Creix feliç i saludable». Cada edifici tenia un missatge diferent escrit en caràcters xinesos a dalt de tot. «Estudia diligentment, millora la reputació de l’escola». Dahai no veia aquests eslògans, se li difuminaven amb el fons, igual que els sentiments que expressaven. «Segueix els principis del socialisme». «Estima amb passió la mare pàtria».

Cada matí, els estudiants, vestits amb xandalls amples de color blau i vermell, es posaven en perfecta formació al pati per passar llista i fer exercici. Tots els estudiants de la Xina tenen variacions d’aquest tipus d’uniformes, sense distinció de gènere, en part per ocultar qualsevol indici de la incipient sexualitat de les noies. Penjats al costat de les instruccions plastificades amb els trenta passos dels exercicis oculars diaris, les classes lluïen pòsters de figures històriques inspiradores, com l’escriptor de principis del segle xx Lu Xun o el treballador modèlic de l’era Mao, Lei Feng, que havien de servir com a models de rol per als estudiants. El millor del campus era un pati pavimentat amb vint cistelles de bàsquet.

A pesar de la seva altura, que el feia semblar desmanegat, Dahai no era gaire bo en l’esport. Tampoc se sentia còmode amb la rutina d’estudi. Empès de classe en classe i acorralat per les expectatives dels pares, el que més odiava era la cultura de l’obediència, el fet que tot el que el professor digués anava a missa. Com al campament militar, havia d’acceptar el que se li ensenyava sense donar-hi més voltes, i, si se li acudia contestar, encara li cauria un calbot. Els delegats de classe encara eren pitjors, els estudiants amb les millors notes o connexions familiars, que es pensaven que eren millors que la resta tan bon punt tenien una mica de poder.

A aquestes alçades, Dahai ja havia deixat enrere l’etapa dels Pidolaires i aprofitava el temps lliure per llegir més enllà del que exigia el programa educatiu. Els còmics japonesos i les novel·les de Murakami eren els seus preferits, i a més a més va descobrir dos autors amb qui s’identificava enormement. El primer era Wang Shuo, considerat el pare de la literatura hooligan xinesa, un corrent literari popular als anys vuitanta caracteritzat per l’ús d’un llenguatge vulgar i d’arguments sense sentit, així com per la desídia i el cinisme propis de la joventut del moment. Ell també havia nascut en un complex militar com el de Dahai, prop de Pequín, i la seva novel·la estrella, Bèsties ferotges, tractava d’una banda de mocosos descontrolats durant la Revolució Cultural.1 El segon era Han Han, un prodigi de l’escriptura que havia abandonat els estudis durant la secundària i que es burlava de la rigidesa de l’educació a la Xina en la seva primera novel·la, Tres portes, que va publicar amb divuit anys. Descrivia les escoles xineses com fàbriques de bastonets de la mateixa longitud exacta.

Dahai volia acabar fent-se ell mateix. Ho anotava tot al seu diari: esperances, frustracions, la noia que li agradava… Un matí, el maig de 2004, dues setmanes abans dels exàmens d’accés a la universitat, va enterrar el diari al cim de la muntanya que hi ha al nord del seu complex. Va posar-lo dins d’una capsa de fusta de teca, va deixar la capsa sota les arrels d’un arbre i va cobrir-la de terra amb les mans. Era la seva càpsula del temps, i la terra, la seva lectora. Es va dir que la destaparia al cap de deu anys.

Fred

Els banians eren els seus arbres preferits. No eren tan comuns com els cocoters, però per a ella eren més bonics, amb els troncs recargolats i les arrels com manyocs de cabells que pengen fins a terra. A l’illa tropical de Hainan, a l’extrem sud de la Xina, no hi escassejaven les oportunitats d’admirar-los. Al mar de davant la megalòpoli del delta del riu de les Perles, aquesta illa i província està situada ben bé al peu del país, com si pengés d’una península a l’oest de Hong Kong, com una gota que ha vessat del conjunt de la Xina. Si no es té en compte una escampada de roques disseminades pel mar de la Xina Meridional, Hainan és l’àrea més al sud de la República Popular. Políticament, forma part del territori continental xinès; geogràficament, no.

El sud de la Xina sembla un país completament diferent del nord. Els camps de blat obren pas a les terrasses arrosseres esculpides als vessants de les muntanyes, i la terra àrida de color groc es tenyeix de verd de mica en mica. La gent sol ser més baixa i parla cantonès o una llarga llista de dialectes incomprensible per als del nord, que parlen majoritàriament mandarí. Les diferències culturals s’il·lustren amb les seves respectives tradicions culinàries. Al nord fregeixen la carn i parlen de forma directa, amb una duresa que no permet arribar més enllà de la superfície; al sud, en canvi, prefereixen els guisats, els bullits i els estofats, ja que una capa exterior més amable produeix més matisos i notes de sabor.

Hainan es troba a la mateixa latitud que el Carib. La temperatura a mitjans de desembre es mou al voltant dels vint graus i arriba als quaranta durant l’estiu. Hi ha platges de sorra, palmeres, litxis i plàtans, mangos, fruites de la passió i mangostans. Al complex turístic de Sanya s’hi organitzen activitats com l’snorkel o el surf, i disposen de bananes aquàtiques i motos d’aigua. Mentrestant, els turistes xinesos —especialment els frígids del nord-est— deambulen per l’aigua amb vestits de platja i facekinis, unes màscares de plàstic que protegeixen la cara dels rajos solars. Els més afortunats es troben amb algun cercopitec daurat a les exuberants muntanyes centrals, i als que no ho són tant els cau una serp al cap des d’un arbre.

La capital de l’illa, Haikou, es troba ben al nord, a un cop de ferri des del continent. El seu nom significa literalment ‘boca del mar’, tot i que se l’anomena habitualment ciutat coco. A qualsevol botiga d’alimentació per tota la ciutat es poden comprar cocos i beure’n l’aigua amb una palla, i els carrers són plens de cocoters esprimatxats que, de tant en tant, deixen alguna víctima mortal a causa de pèrdues de càrrega accidentals. De dins d’una comunitat residencial tancada a l’est de la ciutat, un d’aquests arbres sobresurt en un angle de quaranta-cinc graus i creua la carretera, com una barrera de trànsit. Més endins hi ha un jardí de pedres amb una cascada en miniatura, i un altre de sorra. Els edificis tenen balcons amb pilars d’estil europeu, un element arquitectònic importat pels migrants retornats d’antigues colònies britàniques a Malàisia.

Mai li va faltar de res, a la nena que va créixer en aquest entorn luxós. Una serventa instal·lada a casa li netejava l’habitació, li rentava la roba i li feia el menjar; quan volia anar a fer una volta per la ciutat o a l’escola, el xofer l’hi duia amb el Mitsubishi familiar. Cap despesa era massa per a la comoditat i l’educació de l’única filla, i ella disfrutava del millor de cada cosa. Hi ha un nom per a aquests fills i filles de xinesos rics i ostentosos: fu’erdai, la segona generació rica. A més, Fred estava emparentada amb un altre grup social, els guan’erdai, la segona generació del Partit, la descendència de funcionaris governamentals.

A la Xina, comptant tots els nivells i estaments, hi ha desenes de milions de funcionaris del Partit Comunista, inclosos els que creen la seva abominable burocràcia. El pare de Fred havia estat en la maquinària de l’Estat durant dècades, primer en un departament de recursos humans i des d’allà cada vegada més amunt —no se’n revelen la posició i el nom per protegir la seva identitat—. Cobrava un sou moderat, com el de tots els funcionaris, però el seu rang comportava una sèrie d’avantatges, com un pis, un cotxe i més. La mare, que també era membre del Partit, era professora en una de les escoles del Partit on s’ensenyava als funcionaris els fonaments de la ideologia i la governació comunistes.

Quan tenia nou anys, el pare va viatjar fins a Canton, la metròpoli més propera, per comprar-li un piano de cua xinès. A més dels deures de l’escola, el temps de lectura i les classes d’escacs, hi practicava una hora cada dia, una activitat més en l’horari d’una nena sobrepassada per l’ambició dels seus pares. Però tocar el piano era l’obligació preferida de Fred, especialment si es tractava de Frederick Chopin i Franz Schubert. Els va ajuntar tots dos per obtenir el seu nom occidental, Frederanz, i llavors el va abreujar: Fred.

Era l’estudiant ideal. La millor de la classe, la primera a respondre, la que entregava redaccions perfectes escrites amb caràcters polits i meticulosament arrenglerats. Aprofitava el temps lliure per llegir les traduccions d’Orgull i prejudici, Jane Eyre i Una història de dues ciutats, a més de les quatre novel·les clàssiques xineses. D’aquestes, la seva preferida era El somni del pavelló vermell, sobretot per la representació de la intriga i les traïcions que envolten els membres d’una família noble. A part, la biblioteca de casa estava equipada amb continguts més densos com el Llibre Roig de Mao, en gruixuts volums vermells col·locats al costat de biografies revolucionàries, però també amb traduccions de filosofia política d’altres països que formaven part de la col·lecció de la mare, autors com Adam Smith o John Stuart Mill.

L’assignatura de ciències polítiques era la pitjor de totes. A la Xina, l’educació patriòtica, una campanya llançada el 1991 després de les protestes de Tiananmen, és obligatòria per a tots els estudiants. Des de la secundària fins al final de la universitat, cadascun d’ells n’acumula gairebé un miler d’hores. Cada setmana, Fred en tenia dues classes de cinquanta-cinc minuts eterns, amb mòduls com El pensament polític de Mao Zedong, La teoria econòmica de Deng Xiaoping o Les tres representacions de Jiang Zemin. La narració històrica dominant era que els comunistes havien alliberat la Xina després d’un segle humiliant en mans de poders estrangers. No queda clar, però, si el propòsit d’aquests cursos és fer calar una consciència política en els estudiants o fer-los perdre l’interès a tenir-ne cap. Fred, per la seva banda, omplia les hores observant el balanceig dels cocos des de la seva finestra del cinquè pis.

La seva era la millor escola de Haikou. Vestíbuls pavimentats amb marbre, sostres ben alts i una estàtua de Confuci a l’entrada principal. La marca del Partit era visible pertot arreu. Hi havia bustos de pedra envernissada posats en pedestals per tot el campus: Marx, Engel i Lenin. Fred i les seves amigues, enjogassades, els posaven jerseis i bufandes, cosa que feia treure foc pels queixals al cap de professors. Malgrat tot, la van designar delegada de classe perquè vigilés el comportament dels seus companys, però ella no s’hi sentia a gust i va abdicar al cap d’una setmana per centrar-se en els estudis; la mare s’havia posat furiosa aquella única vegada que va treure setanta-set punts sobre cent en un examen de ciències polítiques.

La vertadera educació política de Fred va ser la de casa, l’autèntica història de com funciona el Partit Comunista des de dins. El pare, estant al departament de recursos humans, havia vist com els funcionaris locals aconseguien les seves posicions. La queixa més habitual durant el sopar era que els alts càrrecs ascendien amb bons contactes i no pels seus mèrits. Cada territori tenia les seves xarxes de patrocini basades en favors i regals recíprocs i consolidades en banquets de socialització masculina. Si no es tenia un fetge d’acer per suportar els brindis amb licors ardents, aquell no era el lloc adequat per treballar.

Ell mateix va aprendre a jugar a aquell joc a mesura que va anar pujant per l’escala de rangs. Convidava altres funcionaris a restaurants d’alt nivell i acceptava les invitacions que li feien en retorn. Menjaven sopa de nius d’ocell, cogombres de mar i altres exquisitats, i va aprendre a apreciar el valor del reemborsament de despeses. Mai convidaven Fred a aquests esdeveniments, però sí que acompanyava els pares a les visites a altres cases. Veia grans ornaments de jade, interiors de marbre… i un rellotge d’or per aquí, unes ulleres de disseny per allà. Per no parlar del fill que estudia en una prestigiosa universitat fora del país. Tot plegat, una sèrie de comoditats que no concordaven amb un salari de funcionari.

Molts homes de negocis seduïen el pare perquè els fes favors. Fred recorda una vegada que un constructor va passar per casa a deixar un cistell de fruita després de signar uns contractes i, més tard, el pare hi va trobar un braçalet gros de jade, enterrat al fons, de la varietat més cara, d’un valor de desenes de milers de iuans. Al cap d’uns dies va tornar a convidar aquell empresari i li va tornar el braçalet. Durant la Festa de la Primavera, els sobres vermells de Fred sempre duien una propineta de més, a vegades més de mil iuans cadascun.

Una de les responsabilitats del pare després del seu ascens era supervisar les eleccions dels diferents pobles de la regió. Les eleccions municipals es van introduir a petita escala als anys vuitanta, però durant el canvi de mil·lenni ja estaven esteses pertot. La posició en disputa era la de cap de la vila, un càrrec separat —i menys important— que el de cap del Partit, que s’atribuïa mitjançant un procés menys participatiu. Les eleccions legitimaven el cap de la vila i solucionaven un problema escabrós de governació rural, però representaven alhora un incipient experiment amb la democràcia al més baix nivell.

Aquest experiment, però, va resultar un fracàs en tota regla. Els vilatans disposaven d’una educació pobra, i les eleccions sovint acabaven degradades a la categoria d’esdeveniments tribals en què alguns arribaven a votar el candidat que tenia el seu mateix cognom. També era habitual que els candidats compressin vots obertament, o que els votants recorreguessin al cap del Partit perquè els digués a qui havien de donar el seu vot, si no és que ell mateix es presentava a les eleccions. Els resultats es qüestionaven regularment i a vegades derivaven en aldarulls. Després dels primers disturbis, el pare es desplaçava al lloc dels fets amb dos policies i designava el guanyador amb l’aprovació del Partit Comunista. Podria dir-se, però, que això anul·lava la mateixa raó de ser de les eleccions.

A l’escola, Fred havia après tot el que cal saber sobre la democràcia. No era una paraula prohibida. De fet, els principals líders de la Xina la utilitzaven contínuament en els seus discursos, i fins i tot l’assenyalaven com un valor nacional. Això sí, sempre es referien a la democràcia amb un sentit vague de poder popular, «per servir el poble», però mai parlaven de res tan específic o tabú com unes eleccions nacionals de més d’un partit. La paraula xinesa per referir-s’hi amb prou feines té cent anys: minzhu, els caràcters de ‘poble’ i ‘govern’, que es van combinar primer en japonès i es van exportar a la Xina posteriorment. La traducció literal del terme és ‘govern del poble’, però l’ús oficial que se li dona fa que soni més aviat com ‘govern per al poble’. En referència a la pràctica electoral, Fred només l’havia sentit en boca del seu pare per subratllar les seves deficiències.

La història era un altre tema habitual a l’hora de sopar. Els pares volien que Fred conegués l’autèntica història de la Xina, i no la versió censurada que li explicaven a l’escola. Protegits pel seu estatus, li parlaven de la fam i la bogeria ideològica durant el Gran Salt Endavant2 i la Revolució Cultural. Sobre Tiananmen, no obstant, només n’hi donaven quatre pistes, i fins i tot això ja era una pràctica inusual. A la majoria de nens nascuts a partir dels anys vuitanta, els pares no els expliquen el passat recent de la Xina; per què haurien de donar aquesta informació als seus fills, sabent que el simple fet de tenir-la podria dur-los problemes?

La història familiar que més havia impactat Fred era la del seu avi, funcionari del Ministeri d’Educació durant els anys seixanta. Quan la tendència política del Partit se li va girar en contra, el van enviar a treballar a una presa a les muntanyes de Hainan durant sis anys per reeducar-lo. Després el van rehabilitar, però no sense sotmetre’l a humiliacions com el «cap de yinyang», quan li van afaitar el cap mentre uns guàrdies rojos, joves paramilitars revolucionaris, llançaven pedres al seu fill, el pare de Fred. Ella no podia conciliar aquella història amb l’home arronsat i somrient que era el seu avi. Tampoc podia imaginar-se, envoltada de comoditats com estava, que la gent havia hagut de menjar-se l’escorça dels arbres per sobreviure, o el fet que el pare treballés per al mateix partit que l’havia apedregat. Tot plegat semblava més aviat un conte que la història real.

Aquells temps ja havien passat, i la prioritat dels pares de Fred era bastir una bona vida per a la pròxima generació. En aquest sentit, el funcionariat era la decisió més intel·ligent, el proverbial «bol d’arròs de ferro», un terme utilitzat a la Xina per referir-se a una ocupació amb total seguretat laboral. En aquest cas, però, el bol era daurat. La línia de pensament comuna era que, a pesar dels crims del passat, el Partit encara mantenia la Xina unida i, tenint el centre del poder dos mil quilòmetres enllà, a Pequín, era possible viure amb aquella dissonància cognitiva. «Les muntanyes són altes i l’emperador és lluny», afirma l’antic proverbi, i la muntanyosa illa de Hainan quedava certament lluny de la capital.

L’illa era un racó de la Xina agradable. Els locals com la família de Fred, que eren de l’ètnia han però havien arribat a Hainan feia generacions, s’enorgullien de la seva actitud ociosa de cara a la vida. Disfrutaven de llargues tardes prenent te, de maratons de mahjong i d’àpats a base de dim sum o marisc fresc tot fent petar la xerrada. A la Xina, construir camps de golf és il·legal des de principis del segle xxi, un excés capitalista, però Hainan en té més de vint; els anomenen espais naturals.

Alguns caps de setmana, o durant les vacances, els pares de Fred se l’enduien a la segona residència que tenien a les muntanyes centrals. Allà, ella llegia, atrapava peixos als torrents i jugava amb els nens de la minoria indígena, i sempre tornava a temps de complir amb el ritual familiar de veure les notícies nacionals de les set, un programa soporífer controlat per l’Estat que arribava a totes les cases de la Xina al mateix temps. Fred sabia que marxaria de Hainan tard o d’hora; tenia un país sencer per descobrir al nord. Quan estava amagada en aquelles muntanyes, però, no en volia saber res.