1

La rosa dels vents

Vinc del tanatori. He anat a donar el condol als familiars d'un conegut. Hi havia cares ploroses, rostres serens, actituds profundament pesaroses, aspectes despreocupats i tranquils. Drets o asseguts, grupets silenciosos, conjunts de xerraires, algun solitari, escampats tots ocupant les saletes del local. Darrera l'espaiosa vidriera vastament il·luminada, el cadàver, abillat amb el millor vestit que probablement tenia, quedava exposat, inerme, a la curiositat simulada o realment circumspecte de tothom. El difunt possiblement, en vida, mai havia estat motiu d'una admiració tan respectuosa, deferent, i profunda. Des de l'altre costat de la vidriera, aliè al murmuri suau d'exclamacions i comentaris, es mostrava impertèrrit i distant. L'etern enigma planava una vegada més: aquell cos era pura matèria iniciant la seva descomposició o l'hàlit que l'havia fet pensar, raonar, desitjar, imaginar o somiar, ja volava sense retorn per l'àmbit infinit on tots els anhels poden complir-se?

És mitja tarda de primavera avançada. El sol gairebé enlluerna. Ambient nítid. Les fulles tendres dels arbres del llarg passeig guspiregen. D'enmig d'elles esclata el guirigall divers dels ocells. Fulles i soroll conformen una unitat irrefutable entre matèria i so. Agermanen el visible amb l'invisible. I un sentit ancestral nostre, està sempre d'acord amb aquest espectacle estacional. Més enllà, la canalla juguen gronxant-se, lliscant pels tobogans, penjant-se en els barrots d'aparells de ferro semicirculars fixats al terra, s'empaiten, criden… inconscients, son al Paradís, i hi viuen sense pensar en el dia de demà, però segurs que hi haurà demà. En poc temps, s'adonaran haver-lo perdut per sempre, i, únicament, perdurarà com a record per la resta de l'existència. Les mares, assegudes en bancs, vigilen mirant-se'ls distretes, xerrant relaxades, absortes. Fidels guardianes del Paradís. Tampoc han pensat mai que ho siguin d'un Edèn finit. Per elles, en el món no hi ha res més important. Els han portat a la vida voluntària o irreflexivament i, donaran, a despit de tot i per sempre més, la pròpia vida per protegir-los. No hi ha mares dolentes, ni bones, ni putes, ni santes, tant sols hi ha mares. Això és irreversible i té origen en nebuloses desconegudes, situades enllà de la Via Làctia.

Tinc ganes de prendre un cafè. Em dirigeixo a la plaça del Mercadal. M'agrada aquest bar situat sota els porxos. És un cafè antic on, a l'hivern, revesteixen interiorment la porta d'entrada composta per vidrieres emmarcades en fusta, per una doble porta paral·lela del mateix estil, subjecta enfront de la principal per un passadís curt format per dues peces idèntiques a les portes. El local és allargat, amb la barra al costat dret; al fons, tres esglaons baixen a un semisoterrani. Just al damunt, cobrint aquesta estança, un entresolat barrat per una barana de fusta tornejada, dona a sobre del bar. Les dues sales semblen compartiments d'un vaixell arcaic i poderós. En aquestes estances s'hi havia jugat molt a cartes, tant per a passar l'estona com per a jugar-s'hi els quartos. Eren temps, no massa llunyans, en els quals, en el país, hi havia hagut alguns tafurs professionals. Els jocs de baralla portaren a la ruïna a moltes famílies, i a d'altres, la riquesa. Actualment, només es juga en la planta baixa per a matar el temps; un temps que sempre acaba matant-nos. Entre la història de la repoblació i explotació del territori a través dels pagesos i les masies, i les vicissituds derivades del joc, podria reconstruir-se una èpica que deixaria enrere i minimitzada la de la conquesta de l'oest nord-americà. Però, el país, és massa prudent i encarcarat per lliurar-se desembarassadament a l'èpica.

M'agrada tota la porxada simètrica d'edificis que envolten, rectangulars, la plaça del Mercadal; segons diuen, la primera de Catalunya construïda seguint plànols arquitectònics. Sigui com sigui, és un delit trobar-se aquí i ara. M'assec en una de les taules situades sobre l'espaiosa vorera. L'arc ovalat sorgint de les pilastres de pedra, emmarca, al fons, altres cases que envolten la plaça, totes similars, i, mes a prop, els arbres que la bordegen. Son mèlies, arbres preciosos de fullatge petit, espès, aeri i acampanat que, després d'oferir-nos temporalment flors blavenques i delicades, les transformen en raïms atapeïts de boles marronoses. Enmig de la plaça, envoltats de ciment i pedra, mostren les seves llavors, el potencial de multiplicar-se. Com un toc d'atenció davant el malbaratament, davant l'abundància generosa de la Naturalesa, davant la cobdícia que ofega el fet de compartir.

En la taula de darrera, s’hi asseuen dues noies joves. Quan em porten el cafè i una aigua sense gas, elles demanen un parell de cerveses. Es posen a parlar.

Tot mirant la perspectiva sota l'arcada, el pensament em retreu la imatge del tanatori. I, fulgurant, en una associació vertiginosa, probablement més ràpida que la velocitat de la llum, a escenes del dia de Tots Sants al cementiri. Veig, durant uns moments, rostres de persones caminant disteses pels corriols entre els pisos de fileres de nínxols i els xiprers que flanquegen els parterres farcits de làpides i creus sepulcrals. Gent, a la majoria de la qual, des de fa anys, només veig en aquesta diada. Cada vegada tinc la sensació que han canviat poc. Elles i ells es mantenen tendres, conservats, submergits en la mena d'eterna joventut proporcionada per la societat del benestar. Vestits amb elegància i comoditat, intercanvien salutacions, parlen somrient. La visita als difunts, el seu record, esdevé un espectacle aliè. Sembla com si tota la corrua d'inscripcions tapant els forats proporcionals de les parets i els clots alineats escampats en la terra, no tinguessin res a veure amb nosaltres, com si cada any en aquesta data, poguéssim, sens dubte, rendir la mateixa visita, com si cap de les entrades a aquests túnels foscos i interminables ens estigués reservada.

Si una vegada morts físicament, persistim d'una manera immaterial, serem judicats per la nostra consciència propulsada alhora per una Consciència superior de la qual provenim? La nostra essència, porta incorporat el xip del Bé i del Mal des de l'instant en què comencem a existir? Si és així, de què ens haurem de penedir?: de no haver seguit prescripcions més humanes que divines? Potser ens seran desvetllades moltes de les normes coercitives i hipòcrites que han fonamentat, amb engany, la influència negativa i aclaparadora de moltes religions per a subjugar llibertats individuals i col·lectives, per a ofegar l'espontaneïtat sota la llosa de les observances. Potser contemplarem l'esfondrament dels preceptes, la desfeta de l'esclavatge del compliment. Atònits, potser comprendrem que Jesucrist tenia raó: no calen tantes normes; únicament, fets, fets i fets. Potser, mentre vivim, només ens cal saber transmetre als altres la llum i la sal que portem i, al mateix temps, deixar-nos transmetre per la que porten els altres. Respectar aquest intercanvi divers d'irradiacions lumíniques i gradacions de sabors derivats de cada conducta personal, constitueix la clau de la justícia, el fonament de tota religió. Si existim sense la nostra intervenció, sense la nostra voluntat, i qui ens ha portat a existir és un Ésser de bondat infinita, crec que, un cop serem esporgats i passats pel sedàs -cosa que únicament pot fer El mateix que ens ha portat a viure-, tenim moltes (per no dir gairebé totes) possibilitats de fruir d'una felicitat perdurable.

Sento, involuntàriament, la conversa de les dues noies.

-No em fio de ningú. Ni de mi mateixa. Com vols que me'n fiï? Si el matí penso una cosa i a la tarda en faig un altre, com vols que em fiï de mi? Que si dona que si, t'ho dic en serio! La vida t'ensenya. A viure! I als altres que els…

La companya que escolta, riu. La que acaba de parlar, somriu. Ambdues, gairebé a l'uníson, xarrupen la cervesa directament del coll allargat de l'ampolla.

-Al meu home sempre li tenia la roba i el menjar a punt. Mai semblava content. Sobre tot, darrerament. A més a més, i això és el que més em feia emprenyar, de tant en tant, algun diumenge, convidava la seva mare i al seu germà solter a dinar. I, jo, vinga, a esforçar-me per fer un bon dinar. I, després, com una carallot, mentre ells prenien cafè i alguna copa, jo a rentar plats. La sogra, pobra dona, s'oferia ajudar-me; però jo no ho volia. El que hem fotia a mil era que, ell, no valorava res del que feia. Tot li semblava normal. Com si fos una obligació meva. Al contrari, de vegades, al davant de tots, encara remugava retraient-me alguna cosa que no li semblava prou bé o per algun detall que no li agradava.

La veu de la noia enlaira el to. Pren batzegades virulentes i sobtades que, com onades, esquitxen la seva exposició amb un sonor barreig de collons, putes, i al·lusions a objectes sagrats. Mama la cervesa xuclant i torna a engegar. La companya escolta atenta, calmada. I, en aquests intervals, també xarrupa.

-A!! No t'ho perdis! Alguna tarda, engrescava al seu germà, perquè es quedés a casa a veure el partit per la tele. Mentre ells, ben arrepapats, es fotien un parell de cubates mirant el futbol, jo m'avorria escoltant històries de la vida de la meva sogra que ja havia sentit mil vegades. Encara que també em fes fotre, m'estimava més els diumenges que se’n anaven al camp a veure el partit. Fins i tot desitjava que el seu equip jugués a casa. Al menys em quedava tranquil·la. Perquè vegis si he aguantat!

La companya, resolta, segura, diu:

-Al meu novio ja li he dit. Així que comencem a viure junts, a compartir les feines. Tant si convé fer el menjar, com netejar, com anar a comprar. Tot. A veure, si tots dos treballem, doncs no hi ha més remei. Això ha quedat molt clar. Ell hi està totalment d'acord. Ja estem buscant pis.

Demanen un parell de cerveses més.

-Ves alerta. No tot consisteix en fotre un polvo. Això és el més fàcil. Per bo que sigui… que… no sempre, ho és. Cony, no riguis, és veritat! Arriba un moment que, a nosaltres, ens ha de venir molt de gust; en canvi, a ells, sempre els hi va bé, no en tenen mai prou. No s'aturen a pensar si a nosaltres ens va be o no; ni tan sols si en tenim ganes. Ull viu! No si val a badar!

L'oient esclata en una riallada que contagia a la parladora. Ambdues expressions de jovialitat xoquen escampant-se per l'espai. Quan el seu ressò es perd, s'ha perdut un instant de vida imperceptible. Un dels molts moments veritables de vida.

-No és per riure, no. No és cap broma -diu encara amb la rialla a la boca.

-Fixat, ara que aviat farà dos anys que ens vam separar, tot sovint, em truca. Diu que li agradaria que ens veiéssim, que ha reflexionat, que se sent culpable, que està repenedit pel seu comportament, que té ganes de fer les coses millor. Jo mi nego rotundament. Que s'ha cregut!, que és foti! Jo ara, sola, estic molt bé. Treballo i faig el que vull. Com que ens vàrem partir l'import de la venda del pis, ja he fet l'entrega per a la compra d'un altre. Sola, -repeteix- estic molt be, no necessito a ningú. No tinc, perquè aguantar-lo ni a ell, ni a la seva mare, ni al seu germà.

La noia amb tot el que ha expressat i de la manera com ho ha fet, sembla un animal ferit. La seva queixa no és per la feina que podia tenir, sinó pel menyspreu de la seva parella. Per veure's tractada com un objecte multiús: considerat dona quan convé proporcionar plaer, considerat cavall de càrrega per a governar la llar.

En una altra taula, un grup d'homes parlen de futbol. Concretament, dels jugadors d'un equip rellevant i de les jugades protagonitzades per ells en el darrer partit. Sembla indubtable que tots senten els mateixos colors amb certa passió. Però l'acció (passada) de cada intervenció que, naturalment, va produir-se d'una manera tangible i irrepetible, cadascú la veu i la valora diferent. Així com, també, les diferents possibilitats de canviar els esdeveniments i resultat d'haver-se donat tal o qual circumstància en el desenvolupament del joc. Igualment, sembla, a pesar dels diferents punts de vista, que, cada parer, estigui posseït per la veritat absoluta. Curiós món el del futbol. Els sentiments envers un mateix equip es manifesten amb una diversitat contundent i aclaparadora. Les possibilitats del que hauria pogut ésser i no va succeir, fan vessar cabals de paraules recreant una nova realitat, obrint l'esperança cap al que idealment es desitja o desitjaria; amagant, esborrant, de vegades, la desagradable i decebedora evidència. Els fanatismes desfermats per l'afecció a aquest esport, en general, son uns dels exemples més palpables de tempestes furibundes en vasos d'aigua. Pura evasió. Sana evaporació d'energies inútils inconscientment comprimides. Deslliurament d'instints atàvics reprimits.

Potser, els tertulians del futbol, quan arribin a casa, mostraran una cara amable i riallera a les seves famílies. I, potser, no parlaran de les innombrables vicissituds derivades d'un joc amb una pilota.

M'alço i, al mig de la plaça, un altre colla de nens i nenes juguen. Un altre grup de mares se'ls miren sense dir rés, deixant-los fer, també amb un posat tranquil·lament indolent, com absent. Personifiquen la protecció absoluta, l'emparament autoritari dels felins, el control que cap empresa de seguretat pot oferir. Les mares podrien passar-se tota la vida mirant com juguen els seus fills i no se'n cansarien mai. Alguns padrins, observen els moviments de la canalla admirats de tanta agilitat i lleugeresa, de tanta espontaneïtat; rememorant, en un fràgil indici de somrís, una esperança esvanida i, a pesar de tot, no totalment perduda. Els menuts, entremaliats, rabents, trepitgen la Rosa dels Vents enrajolada a terra, al mig de la plaça. Absents a les mirades de les quals son objecte, passen sobre la immensitat dels punts cardinals volant pels infinits espais del firmament, pels inacabats racons de la imaginació, pels vials incommensurables i eteris de la Innocència. Connectats a un firmament que es perd amb l'edat, viuen.

2

La marea incessant

Fa calor. En aquesta cruïlla del carrer Major de Lleida, prop de dos quarts de vuit de la tarda, gent de totes les edats s'encreuen. Sembla com si uns anessin cap allà a on els altres tornen. Un formiguer incessant que, tot i el seu moviment regular, desprèn relaxació.

Noietes rialleres, excitades per la conversa que porten, esclaten en xiscles sonors i alegres, com ocells empaitant-se en la plenitud única, fugaç, i regalada, del bon temps. Puc escoltar el nom d'un noi, un:

-Va besar-me d'esquitllada i jo… nena… tremolant! Ostres, tu!.

Ja, ja, ja…

-A mi em va agafar la mà i va dir-me…

-Tia, el bo del cas és que, allà on hi havia aquell grup amb el Lluís, sense saber que hagués vingut, sabeu a qui mi trobo, ties: al Miquel! Està com un tren!

-Osti!, nena… quina sort!

El brunzit vivaç de les noies es barreja amb els altres sorolls del carrer i passa com la carícia d'un ventet fresc i suau.

Un matrimoni d'edat camina parsimoniós, sense pressa, familiaritzats amb la multitud, contents de trobar-s'hi. L'embolcall humà sembla protegir-los. De la soledat?, del voluntari aïllament derivat del propi egoisme (voler rebreu tot sense donar res)?, de recels sense fonament?, de la implacable realitat del temps?, o, senzillament, han sortit a donar un tomb per estirar les cames, en un nou intent d'anar mantenint la fortalesa del cos i la flama de la il·lusió. Potser ja ho han donat tot fa temps i, a canvi, reben indiferència i oblit.

Parelles agafades de la mà es deturen davant d'aparadors lluminosos de roba, de mobles, d'electrodomèstics, d'objectes de regal, de sabates, de tot. Intercanvien paraules amb els ulls fits, suggestionats pels oferiments. Alguna noia, recolza el cap sobre l'espatlla del seu noi, lànguida, confiada, manyaga, submisa. És gairebé impossible que cap Adam, tard o d'hora, no s'engresqui a mossegar o menjar una poma que s'ofereix tan dòcil, tan entregada. Forma part de l'etern joc indomable i inconscient entre els sexes. La femella insinuant dissimuladament, el mascle, captat el suggeriment, prest a actuar. I sort n'hi ha. Entretant els establiments mostren una vasta gamma de productes necessaris i innecessaris que embadaleixen. Que, sigui com sigui, costi el que costi, tard o d'hora, s'hauran de comprar; amb més o amb menys necessitat. Que, subtilment, poc a poc, faran diluir, fins gairebé desaparèixer, la seducció espontània que senten les parelles. De mica en mica, la fascinació de posseir, de convertir-se en posseïdors, anirà minvant i arraconant tot vestigi de sentiment. L'afecte mutu, la il·lusió dels fills, l'amistat i les amistats, la pròpia vida, tot, restarà supeditat a la lluita suprema pel domini econòmic. Fins intentar arribar al punt culminant, on tenir molts diners o béns de tota mena, no produeix cap satisfacció. Inclús, potser, una certa amargor. Únicament la prepotència d'experimentar una superioritat oculta sobre els altres, de considerar-se més (sabent que la societat ho accepta i lloa), ofegarà el tenebrós dubte de si tant esforç i tan obsessiu, valia la pena.

El cafè, situat en una cantonada, té dos grans finestrals quadrats, un a cada costat de carrer. La gent, des de dintre, disposa d'una panoràmica ampla per mirar el bullici del rusc en moviment. Els vianants, d'esquitllada, també poden veure les cares deturades en l'interior de la immensa vitrina. Sembla una pel·lícula vista de forma bidimensional; com si una pantalla transparent es pogués contemplar per davant i per darrera i, al mateix temps, cada espectador hi observés imatges diferents. I, sens dubte, interpretar-hi arguments diferents. A fora, arrambades a les parets, hi ha unes quantes taules situades directament al carrer. Els transeünts passen gairebé friccionant als qui hi estem asseguts. A l'altre costat de carrer, paral·leles, un altre reng de taules del mateix establiment. Totes estan ocupades.

Enmig del bullici, aparentment exultant, no es veu cap vestit o pantaló de dona ni cap camisa o jersei d'home igual ni del mateix color. Ho considero un signe inequívoc de societat desenvolupada i pròspera. Solament els pantalons texans equiparen colors i estil; però, curiosament, tots semblen diferents. Això deu constituir la supremacia de la potència dominant: igualar-nos a tots fent-nos creure diferenciats. Fascinant subtilesa!

Els dos homes de mitjana edat, quan he arribat, ja eren allà. Després de contestar-me una mica sorpresos a un "bona tarda" ritual, ells reprenen la seva conversa. Aquest "bon dia" o "bona tarda" emprat en llocs públics dirigit a gent desconeguda, esdevé un filet d'humanitat, d'esperança en la possibilitat de deslliurar-nos algun dia de l'esclavatge mediatitzant dels poders mediàtics. Convé mantenir les conviccions.

Pel que diuen, els dos homes deuen ser pagesos, propietaris agrícoles.

-A "naltres", a les finques de baix, tota la fondalada vora el riu, la que tenim plantada de nectarines, potser n'hi ha uns sis jornals, no ens hi va fer cap mal. En canvi a dalt sobre de la plantació de cireres, n'ha tocat uns dos jornals, i la resta, no. No en pots fotre cas d'aquests collons de pedregades, venen sense avisar i cauen allà on volen. Els del seguro ja ens l'han peritat. Em penso que aviat cobrarem i tot. Enguany, al moment de collir, llogarem personal del centre d'Europa. Ja hem fet els tràmits.

-"Naltres" també. No vull tenir els mateixos problemes de l'any passat. Va estar a punt d'esclatar una revolta. Tots aquells negres i moros pensant-se que els hi pots donar feina a tots i, al damunt, manifestant-se contra "naltres". I de feina per tots no n'hi ha; que més voldríem! Aquesta pobra gent han aconseguit arribar fins aquí enganyats, jugant-se la vida, per escapar de la misèria, que ja és prou fotut; però, un cop aquí, no saben on dar-la, es troben desemparats. No tenen ni papers, ni res. En canvi, aquests europeus tots arriben amb un contracte arreglat. Sí, sí, també ho provarem.

-El (l'home diu "lo" enlloc de "el") collonut del cas és que, els diaris i la televisió, quan ja no en necessitem més o s'acaba la temporada, sembla que es fotin en contra nostra i a favor d'ells i, encara, el (lo) pitjor és que, molta gent, s'ho empassa. Resulta molt fàcil tenir bons sentiments a casa dels altres. Tothom parla de solidaritat i de la maldat del racisme. Tothom confon racisme amb fer el que s'hagi de fer i a qui s'hagi de fer, sigui del país que sigui. Els polítics clamen contra la xenofòbia. Mira si són hipòcrites i falsos que s'estimen més dir xenofòbia que racisme. Fins i tot amb això els fa por de ser clars o volen confondre al personal. Sempre busquen dir i no dir. No mullar-se. Ells haurien de saber a quants se'ls hi pot donar feina i a quants no. Però no saben ni quants immigrants volten pel país, ni els qui tenen papers ni els qui no en tenen. Ni els que cal fotre a fora perquè no els podem mantenir. Això sona malament, però és així. No saben res de res. Se'ls ha escapat de les mans. Mentrestant "naltres" si que donem feina a qui la podem donar. I els paguem i paguem la contribució.

-Si, tens tota la raó. Ells parlen molt, però amb els seus calés no paguen a ningú, dels seus no n'arrisquen cap. Al contrari, que en cobren molts cada més, en foten molts de mal bé administrant malament, i tots els hi vénen de les nostres butxaques. I que jo sàpiga, no en conec ni he sentit a dir de cap que, per raons de solidaritat, mantingui uns quants immigrants a casa seva.

-A vegades, segons la collita, donaries feina a més gent. Sense mirar si tenen papers o no. Però, a collons!, que no t'enganxessin pas, podries perdre bou i esquelles. Tot, perquè els senyors "politiquets" puguin penjar-se la medalla de combatents de la xenofòbia i de la solidaritat. És dir, "naltres" ajudem a què molts mengin i, ells, sense fotre res, a més dels quartos, encara volen emportar-se els mèrits.

-Que hi fotrem. Una altra cosa que no acabo d'entendre és, perquè, fins fa poc temps, donàvem molta feina a personal del país. En canvi, des de tres o quatre anys ençà, ja no en venen tants. No sé si els hauran fotut fora els estrangers, si és que s'estimen més cobrar de l'atur o que, potser, hi hagi feines fixes per a més gent. De tota manera, si no ens enganyen, veig que hi ha molts aturats. No ho entenc ni de bon tros.

L'home que acaba de parlar es queda un moment absort, pensatiu, i mira endavant. El seu company tampoc contesta i, distret, també sembla contemplar la gent. La gernació continua passant amb el seu ritme lliurement cadenciós. Ningú vol dependre de ningú, però tots marquen un ritme similar. Fora de la sínia sembla difícil exercir la llibertat personal. Quan arribada la nit cada individualitat es retrobi sola, lluny de l'aglomeració, s'adonarà de les possibilitats infinites de la seva independència? O, potser, neguitosa, només enyorarà tornar a rodar i rodar, girar i rossolar suau, plàcidament.

Durant uns segons, un dels homes fixa la seva mirada distreta en la cuixa d'una de les dues dones assegudes en una de les taules de l'altre costat del carrer. La dona manté les cames encreuades, una damunt de l'altre. La cuixa que exhibeix és ampla, turgent, generosa. Fa pensar, no sé ben bé perquè, en la seguretat de perdurabilitat del gènere humà. L'home aparta la mirada instintivament, com si, inconscient, fes alguna cosa mal feta; amb una lleugera pudicitat. Jo m’hi entretinc una mica més i, quan la imaginació em voldria traslladar més enllà de la cama que veig, també, prudent, desvio la vista. La dona ni ens ha mirat; però, tot i la gent interposada en moviment enmig del carrer entre ella i nosaltres, s'ha adonat dels nostres esguards. Possiblement ja els ha avaluat i diseccionat, mentre, gesticulant tranquil·la, continua parlant amb la seva amiga. Les dones s'adonen de totes les mirades que, en circumstàncies determinades, els hi són dirigides, encara que dissimulin no captar-ho.

Elucubro sobre les temptacions. La majoria de vegades, no caure en una temptació consisteix, senzillament, en desviar-ne la fixació de pensament, procurant tallar una mica en sec la imaginació per tal d'eludir l'entrada abassegadora i irreductible de la fantasia. Sovint, el costós i difícil de capitombar d'una seducció, del tipus que sigui, consisteix en deslliurar-se del manteniment del dubte sobre si allò que volem deixar de fer o a el qual desitgem renunciar, abans, no valdria la pena de provar-ho, d'experimentar-ho. Aquesta, resulta una decisió molt més difícil que la mateixa abdicació.

L'home que havia mirat les cuixes de la dona capficat, torna a parlar:

-Un cosí del meu cunyat, el Martí, cony be prou que el coneixes!, té dos pisos a lloguer aquí a Lleida. Doncs bé, fa set o vuit mesos en va llogar un a un matrimoni negre. Ell, es veu que ja feia prop de set anys que vivia aquí i treballa en una granja de les afores, a quatre o cinc quilòmetres. A la seva dona la va portar al cap de dos anys d'haver arribat ell; no sé com, si amb papers o sense papers. Tenen tres fills. El cert, és que li paguen religiosament, però, pels veïns, va assabentar-se que, en aquell pis, ara i viuen, al menys, sis o set persones més. Va anar a veure al llogater, i ell mateix, li preguntà directament si era veritat. Li contestà que "havian venido dos hermanos y cuatro personas más de mia familia". "Tú, señor, no preocupar. Piso bien conservado, nosotros muy contentos, nosotros pagar cada mes. Cuando ellos encuentren trabajo, marchar del piso". Que et sembla! I, els polítics, anar cantant pavanes. A ells que collons els hi expliques! No saben res de res! Solament anar fotent el paperot, anar cobrant, i anar mantenint la galga.

-O! Escolta, escolta - contesta l'altre company -, i dels abusos en els preus dels lloguers de pisos antics mig destrossats que es lloguen a preu d'or a la majoria d'immigrants, qui se'n preocupa? Els polítics? Au, va! Ens volen fer combregar amb rodes de molí.

-No els puc tragar. Mira, si no volguessin tenir sempre la raó, potser encara me'ls empassaria una mica. Però, a part de què només foten pegats quan la gent ens queixem, el que em rebenta més, és que sempre volen tenir la raó, es mostren sempre infal·libles. Per a una immensa majoria, ens resultarien més humans, més realistes, i més tractables, si, de tant en tant, reconeguessin els seus errors. Però, no; no admeten raonaments. Sobre tot quan se'ls hi porta la contraria. Ells, sembla que són els únics que no se’n adonen. La gent els trobaríem més humils… Però, ells, erra que erra…

Plegats, esbossen una rialla múrria, còmplice, lleument sonora.

Els dos homes, sense referir-se a un grup polític determinat, si no a la classe política en general, han expressat de manera natural i espontània el pensament de molta gent. Una part considerable de la ciutadania està desencantada, inclús irritada, amb els seus governants. El desencís darrera de l'incompliment de tantes promeses electorals, la hipocresia manifesta entre el que diuen i el que fan, l'escàndol entre la diferència de la seva manera personal de viure i la de la majoria de la població, per un nombre ingent de persones, resulta un escarni menyspreable. No estan al servei dels electors, sinó que se'n aprofiten. No són administradors, sinó espletadors descarats de collites alienes. Posar-se al servei del poble, significa gaudir de tot tipus de prebendes? Vol dir fruir de tota mena d'avantatges? Només per la premsa i la televisió podem observar-los en els seus despatxos inaccessibles per a la majoria, protegits, gairebé blindats. Quan es desplacen ho fan amb cotxes magnificents, caríssims, envoltats d'un gran seguici, escortats, mostrant ostentosament el seu poder, la seva glòria, davant de babaus que encara els aplaudeixen. Si els antics déus i virreis els poguessin veure, es moririen d'enveja.

…. Imparable.

Dues dones maduretes, ben vestides, trenquen la conversa sobre filles i fills, joves i gendres. Damunt la taula, dues tasses de cafè amb llet buides. De sobte, mirant uns nois àrabs que passen, una diu:

-T'hi fixes? Aquests moros sembla que vagin a envestir. Mai cedeixen el pas. Mira, veus?, si aquella dona no s'hagués apartat, haurien xocat. Filla!, quins pocs miraments! Sempre fan el mateix, ja ho veuràs, fixa-t'hi! Podrien vigilar una mica!

-Tens raó, ja me n’he adonat altres vegades. Fins i tot jo mateixa m'hi he trobat. A la cantonada del carrer de sota on viu la meva filla, de vegades n'hi ha dos o tres d'aturats xerrant. Pensa, que has de baixar de la vorera. Ells ni es mouen. No giren ni la cara, t'ignoren. Entre poc i massa! On s'ha vist això! Quina mala educació! Potser és cosa de la seva religió o, potser, dels seus costums; qui sap si una estratègia per anar-nos dominant.

-Filla no ho sé, però…

Les cigonyes, des de les cúpules semiesfèriques de la catedral, atalaien, impàvides, als vianants. Possiblement, en albirar tants negres i àrabs, l'instint les retreu a rememorar un temps passat en el qual, elles, estacionalment, encara emigraven. Cosa que, en el transcurs del temps, un cop adaptades, ja no fan. Moltes s'han quedat al país; n'han fet el seu país. Probablement, un impuls desconegut els hi fa intuir que tota aquella gent diferent caminant barrejada amb la gent del país, tampoc no tornaran a emigrar; d'aquest país, en faran, també, el seu país.

Tres grans reixes de ferro closes, admirablement forjades, barren el pas d'entrada al recinte catedralici. És com si en l'obscuritat del fons, s'hi amagués tota la cultura, tota l'historia, tot el desenvolupament de la vella Europa. Com si les poderoses tanques volguessin preservar-la dels esdeveniments: d'un canvi de cicle històric i poblacional formidable. Com si, amb el seu forrellat, poguessin evitar l'ocàs inexorable d'una civilització.

Quan una col·lectivitat arriba a conquerir les cotes màximes de progrés i benestar, quan abasta el zenit dintre del temps durant el qual l'hi ha pertocat expandir-se, probablement comencen a desfermar-se, lentes i implacables, les causes ocultes de la seva desaparició.